9 de maig, dia de record de les víctimes per l’atac rus a Ucraïna

Es fa difícil celebrar avui el Dia d’Europa quan la guerra ha tornat al continent fa 75 dies. De fet, allò que semblava impossible a l’Europa del segle XXI ja va passar fa 8 anys: a principis del 2014 la Federació Russa es va annexionar la península de Crimea, el territori d’un altre estat independent, Ucraïna. El 24 de febrer el Kremlin va iniciar una agressió militar sense precedents i no provocada contra Ucraïna, privant els ucraïnesos del seu dret a viure en un estat lliure i independent dins la família dels estats democràtics europeus.

Des de l’inici de la invasió fins al 3 de maig més de 5,6 milions de refugiats han fugit d’Ucraïna cap a països de la UE, i Associated Press i Frontline han verificat més de 200 potencials crims de guerra. Aquesta informació no es pot publicar a Rússia, on l’Assemblea General va aprovar una llei que comporta càstigs de fins a 15 anys per publicar fakes news sobre les seves accions militars, la qual cosa vol dir que prohibeix qualsevol informació que no sigui la distribuïda per les fonts oficials del govern. La premsa no pot utilitzar les paraules guerra o invasió : només es pot parlar “d’operació militar especial per protegir les repúbliques del Donbass”. Això ha comportat el tancament dels mitjans independents.

L’ONG russa OVD-Info assegura que en aquestes deu setmanes més de 15.000 persones han estat detingudes en manifestacions a tot el país contra la guerra. Ja deia Andrei Sàkharov que “un país que no respecta els drets dels seus ciutadans no respectarà els drets dels seus veïns”.

Avui commemorem el 72è aniversari de la Declaració Schuman, text fundacional de l’actual UE. El mateix dia la Federació Russa celebra el 77è aniversari del Dia de la Victòria, que commemora la rendició de l’Alemanya nazi el 1945 amb la tradicional marxa militar a la plaça Roja de Moscou. En el context de la invasió d’Ucraïna, l’objectiu de Vladímir Putin és fer coincidir l’efemèride nacional amb la presa de la ciutat portuària de Mariúpol, situada a la riba del mar d’Azov, amb la corresponent campanya propagandística a gran escala, que podria incloure part de la desfilada de l’exèrcit rus en aquesta ciutat ucraïnesa.

La celebració del Dia de la Victòria s’ha vist durant molt de temps com el dia de l’ocupació i annexió de Lituània, Letònia i Estònia per part de la Unió Soviètica. Els seus ciutadans recorden que mentre que Alemanya va admetre els seus errors durant la Segona Guerra Mundial, Rússia mai va assumir la responsabilitat del terror que va provocar el règim comunista durant mig segle. I als estats bàltics un elevant nombre de les persones de parla russa commemoren aquesta data. Davant la gravetat de les circumstàncies actuals, el 4 d’abril el Parlament de Letònia -país amb un 25% de ciutadans russos, que en algunes ciutats (com ara la segona més gran del país, Daugavpils) són la majoria- va aprovar una llei que prohibeix les concentracions a menys de 200 metres dels monuments militars soviètics. El text també designa el 9 de maig com a dia de record de les víctimes de la guerra a Ucraïna, en honor als civils i militars ucraïnesos ferits o caiguts.

A les tres exrepúbliques soviètiques que avui són estats membres de la UE, com als països que van estar sota influència de l’URSS, trobem tant als principals espais públics com als balcons banderes ucraïneses en solidaritat amb aquest país. Ho veiem als carrers. Literalment, perquè a Vílnius es va canviar al març el nom del carrer on està ubicada l’ambaixada Russa per “carrer dels Herois d’Ucraïna” i a Riga per “carrer Ucraïna Independent”.

Inevitablement, malgrat la mobilització ciutadana, les grans mostres de solidaritat i el fet de pertànyer al projecte comú que és la UE, la diferent trajectòria històrica i la distància de més 3.000 km fan que la nostra aproximació emocional a la guerra sigui diferent de la dels ciutadans dels països de la UE que comparteixen frontera amb Rússia. El ministeri de Defensa de Letònia acaba de reeditar i difondre les recomanacions Prepara’t per sobreviure a emergències i la guerra, i és un tema habitual parlar entre amics i familiars de què faries en cas d’invasió, i fins i tot preparar llistes de contactes en altres països on es podria fugir.

No és estrany que els primers líders estrangers que van visitar Kíiv un cop iniciada la invasió fossin els primers ministres de tres països de l’Est: Polònia, Txèquia i Eslovènia, el 15 de març. I novament quatre presidents de països de l’Est van anar a Kíiv el 13 d’abril: Polònia, Lituània, Letònia i Estònia.

D’acord amb el darrer Rastrejador de suport a Ucraïna del think tank alemany Kiel Institute for the World Economy, del 2 de maig, en relació amb el seu PIB, Estònia i Letònia són amb diferència els primers donants per càpita a Ucraïna, molt per davant dels EUA, el Canadà, el Regne Unit o Alemanya.

La UE es va impulsar el 9 de maig de 1950, cinc anys després de la signatura de l’armistici de la Segona Guerra Mundial, per evitar la repetició de guerres en el seu territori, cosa que fins ara s’ha complert i ha estat un èxit, però no ha impedit que hi hagi guerres a les pròpies fronteres.

No és fàcil celebrar el Dia d’Europa quan la guerra ha tornat a Europa, però això ens recorda que la llibertat és un dret pel qual cal lluitar activament. I es fa imprescindible reivindicar aquest projecte de pau, com reclamava el president Volodímir Zelenski durant la seva intervenció davant el Parlament Europeu l’1 de març. Zelenski vol per a Ucraïna la llibertat que tenim a la UE.