Alda Merini, davant d’un altar buit
En el món del llibre, de vegades les bones notícies vénen de dues en dues: per exemple, que es publiquin en català versos d’Alda Merini, fins ara molt poc traduïda, i que Arrela, una editorial de Menorca, de les anomenades independents, llanci una col·lecció dedicada exclusivament a les traduccions de poesia. La col·lecció es titula Usdefruit, i el volum mateix inclou la definició del mot a tall d’explicació: “Usdefruit: Dret d’aprofitar-se dels fruits d’una cosa que és propietat d’altri”. Hi podem afegir que, amb l’usdefruit de la traducció, aquestes propietats alienes esdevenen també nostres.
Així, esdevé nostra aquesta ‘La terra santa’, gràcies a Nora Albert, que ens la tradueix i ens la presenta. Alda Merini (Milà, 1931-2009) va ser una escriptora d’una popularitat estranya per a un o una poeta, en aquests temps. S’hi barrejaven, ben segur, la intensitat emotiva dels seus versos i la fascinació de la figura: talent precoç i reconegut per gent com Quasimodo o Passolini, llargues estades a psiquiàtrics, vellesa de reconeixement literari i alhora d’indigència.
‘La terra santa’ és el dietari poètic d’una estada en un manicomi de Milà. En la veu de Merini, la follia és patiment, i alguns dels poemes mostren quadres desoladors de la decrepitud humana. Però la follia és també una via privilegiada d’accés a un coneixement secret, que no està a l’abast de tothom, sinó que resta reservat als exclosos de la societat: “El manicomi és una gran caixa / de ressonància / en què el deliri esdevé eco / i l’anonimat mesura, / el manicomi és el mont Sinaí, / maleït, del qual tu reps / les taules d’una llei / per als homes ignorada”. Poesia tocada de ‘malditisme’, poesia fosca travessada de tant en tant per un enlluernament de claredat, poesia que en els seus millors moments s’eleva amb un alè gairebé místic: “Els poemes més bells s’escriuen / davant d’un altar buit”.
