Moral i mantega
Durant una temporada vaig llegir molts llibres de retòrica. I em va cridar l’atenció un fet: els llibres anglosaxons s’atrevien a posar com a exemples de bona retòrica els discursos d’Adolf Hitler. Era evident que els llibres estaven fets des d’una òptica democràtica i liberal, però això no impedia als autors veure que Hitler era un orador de punta, i que la seva manera d’enfilar raons i d’arengar les multituds, i arrossegar-les amb fervor, podia ser exemplar, encara que fos en una mesura més modesta que no en els obvis, i estudiadíssims, exemples de Churchill, Kennedy o, recentment, Obama. Crec que és evident que en un discurs d’un home infame hi pot haver bona retòrica: ús poderós de les imatges, anàfores, catàfores i anadiplosis i hipèrboles, estructura polida, etc., més enllà de la idea de fons que aquests discursos vulguin defensar, que en el cas de Hitler solia ser ben abjecta.
Em ve al cap tot això arran d’un debat sempre repetit i ple de llocs comuns, que surt de tant en tant en el món de la cultura: el de la relació entre l’estètica i l’ètica. Es veu que ja ha estat superat quan parlem de l’ètica i la retòrica, però dins del marc artístic torna a sorgir, sempre una mica puerilment. ¿Pot ser una mala persona un gran artista? Aquesta setmana, ha estat el decés de Bernardo Bertolucci el que ha tornat a fer emergir el debat: Bertolucci, amb l’acord també moralment dubtós de Marlon Brando, va enganyar Maria Schneider per a violar-la davant de les càmeres, tot per a fer suposadament més creïble una escena de ‘L’últim tango a París’.
Els exemples de casos així, que ens evidencien que ambdues coses –l’excel·lència artística, la grandesa moral– no tenen res a veure, són tan nombrosos que fa vergonya tornar-los a enumerar: hi ha grans escriptors detestables, o almenys podem afirmar que no han estat a l’alçada d’uns mínims morals exigibles… S’ha parlat del cas de Pablo Neruda, també: el gran poeta que va ser pare d’una nena que patia hidrocefàlia. Neruda la va abandonar quan només tenia dos anys. Sempre la va menysprear –“un ésser perfectament ridícul”; tenia un cap “com un punt i coma”, deia…—; i es negava a tenir-ne cura, fins que la va posar en mans d’una pobra família holandesa de la ciutat formatgera de Gouda, on tots passaren gana al marge de cap mena d’ajut del literat en plena Segona Guerra Mundial. Ni tan sols es va ocupar, anys després –la nena va morir amb vuit–, de donar-li digna sepultura.
Aquesta “vergonya” fa que ens mirem els poemes de Neruda d’una altra manera, treu qualitat als seus millors versos? Potser per a nosaltres no, però per persones que, com la mare de la nena –i primera esposa del poeta–, van tractar Neruda de ben a prop, és inevitable que no sàpiguen deslligar una cosa de l’altra. Si jo fos un fill de Neruda, per exemple, em seria impossible, em penso, apreciar els seus poemes: veuria un monstre d’egoisme i mala fe, un gran porc inflat i pompós, un mentider que canta la vida i l’amor quan resulta que a casa hi prodiga el menyspreu, la crueltat i la covardia. “Hoy no puedo estar contigo, debo/cumplir mi obligación de luz…”, canta a una de les seves ‘Odas elementales’, com un electricista. L’obligació del poeta era amb la claredat, doncs. No amb la pròpia filla. En fi.
¿Com ens hem de mirar la filmografia de Bertolucci? ¿I la de Brando? I la de Hitchcock, que també es va fer un fart d’empaitar les seves actrius amb intencions abusives? Què en fem, de totes les obres –excel·lents? Sí, no?– d’homes repulsius?
Tenim clar que ser una gran persona no et convertirà en un gran artista, o que les pròpies virtuts no aconseguiran donar vigor estètic a allò que no val res, siguin versos, novel·les, pel·lícules o edificis. Conec grans persones que són artistes (poetes, fotògrafs) perfectament ineficients. I tipus moralment qüestionables –vertaders bergants– que són escriptors fenomenals, amb els quals no voldria tornar a compartir, però, cap més sobretaula.
