“Sigau realistes, demanau l’impossible”
“Voler l'impossible ens cal, / i no que mori el desig”. Amb aquests versos del 1948 el poeta eivissenc Marià Villangómez revisitava el tòpic de la utopia com a motor de vida. És el mateix tòpic que presidí fa cinquanta anys la revolta del Maig del 68 a París. “Sigau realistes, demanau l'impossible”, deia un dels seus eslògans més emblemàtics. Aquell moviment juvenil, que durà dos mesos, va ser la primera gran rebel·lió ideològica que visqué la conservadora Europa de després de la Segona Guerra Mundial.
El 1968, a França, s'hi respirava un ambient molt rígid i opressor. Des de feia deu anys hi governava el veterà general De Gaulle, un dels grans herois nacionals. Els que s'atreviren a plantar-li cara varen ser els universitaris, que, malgrat la prosperitat econòmica de la postguerra, continuaven essent una minoria dins la societat francesa. No debades, eren gent de casa bona que es podien permetre el luxe d'estudiar cinc o sis anys mentre els seus pares els mantenien. Al març, ja havien alçat la veu contra la guerra del Vietnam i contra l'augment de les taxes universitàries.
La gota, però, que va fer vessar el tassó va ser un assumpte aparentment banal. A la Universitat de Nanterre, als afores de París, a finals d'aquell mateix mes, un grup de joves ocuparen la residència femenina. Exigien la lliure circulació de sexes, és a dir, que els al·lots poguessin entrar lliurement a les habitacions de les al·lotes. Tanmateix, darrere d'aquella reclamació hi havia la necessitat de rebel·lar-se contra el paternalisme autoritari que presidia tots els àmbits de la societat francesa: la família, la feina i el sistema educatiu. Era la mateixa actitud combativa que ja havien mostrat pocs anys enrere els hippies de Califòrnia.
La universitat de Nanterre va ser tancada i, al cap d'un mes, els estudiants ocuparen la universitat de La Sorbona, de París. El 3 de maig es produí el primer gran desplegament policial, que se saldà amb 600 detinguts i centenars de ferits. Aleshores la tensió es traslladà al barri Llatí, on es cremaren cotxes i s'aixecaren barricades. De cop i volta, la capital de la Il·lustració s'inundà de pasquins amb lemes del tot subversius: 'Prohibit prohibir', 'Sota les llambordes hi ha la platja', 'El tedi és contrarevolucionari', 'Sona el despertador: primera humiliació del dia', 'La imaginació al poder', 'L'emancipació de l'home serà total o no serà'.
Aquells dies, molts universitaris varen creure que un altre món era possible. Amb tot, en un principi no comptaren amb l'aprovació ni de la classe obrera ni dels partits d'esquerra, que els consideraren uns fills de papà il·lusos i anarquistes. Una frase il·lustra a la perfecció aquest menyspreu. La pronuncià un dramaturg romanès, Eugène Ionesco, des del balcó de la seva casa a Montparnasse: “Allà van els futurs notaris”.
Tanmateix, aquelles veus tan reticents acabaren sumant-se a la causa utòpica. Les vagues foren multitudinàries i aconseguiren paralitzar tot el país. De Gaulle, que fins aleshores havia infravalorat la protesta, decidí moure fitxa. Va decretar un històric increment del 35% del salari mínim i va pactar amb els sindicats una setmana laboral de 40 hores. I per dissipar dubtes sobre la seva autoritat, al juny convocà unes eleccions generals, que guanyà àmpliament.
Políticament, per tant, el Maig del 68 va ser un fracàs. Tot i que dimití al cap d'un any, De Gaulle en sortí reforçat a les urnes. Després de dos mesos d'ocupar els carrers, al juny els estudiants s'hagueren de posar a estudiar per aprovar els exàmens. Tanmateix, es retiraren amb els deures fets. No debades, més que transformar el món, aconseguiren canviar la vida, la mentalitat individual d'Europa.
Abans tot es basava en la hipocresia. S'havien de mantenir les formes. Així, el Maig francès afavorí la llibertat sexual, l'autonomia de cada persona, la igualtat de la dona, la lluita contra la desigualtat i un canvi radical de relacions en l'àmbit familiar i universitari. També a partir d'aleshores es va potenciar el moviment a favor de l'avortament i la reclamació del divorci per mutu acord.
El 2011, 43 anys després, Espanya visqué el seu propi 'maig del 68'. 'Si no ens deixau somiar, no us deixarem dormir', exhortava un dels lemes del 15-M manllevat de Shakespeare. A diferència, però, de la revolta francesa, aquell moviment dels indignats, del tot intergeneracional, responia al malestar provocat per una implacable crisi econòmica. A més, finalment va tenir una traducció política en la formació de Podemos. Un altre tret distintiu important és que els joves parisencs de fa 50 anys sabien que viurien millor que els seus pares. En canvi, els joves del 15-M tenen menys esperances en el futur que els seus antecessors. Formen part dels 'perdedors emocionals' d'una globalització que els ha beneficiat com a consumidors, però que els ha perjudicat com a ciutadans.
La resignació, tanmateix, no porta enlloc. Per mantenir viva la flama de la utopia, és millor fer cas de Noam Chomsky, una de les veus actuals més crítiques amb el capitalisme: “Si assumeixes que no existeix esperança, aleshores garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que existeix un instint cap a la llibertat, aleshores hi ha oportunitats de canviar les coses”.
