Sòcrates a la presó
Fa dues setmanes un polèmic vídeo ens va permetre constatar que l’exvicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, historiador de memòria prolífica, continua amb la seva vocació de docent a la presó d’Estremera. El vàrem veure davant un grup de reclusos parlant sobre Protàgores, militant acèrrim del relativisme a l’antiga Grècia. “L’home és la mesura de totes les coses”, diu una de les seves sentències més cèlebres.
Junqueras, que ja porta vuit mesos a la garjola, és manté fidel als seus principis humanístics. Ja els plasmà l’abril de 2014 al digital de cultura Núvol en un article titulat “Llibertat de consciència”. Quatres anys després, ara les seves paraules són molt premonitòries i colpidores. En aquest article el dirigent d’ERC lamenta que massa sovint el poder percep la llibertat d’opinió, i fins i tot de pensament, com una amenaça. Recorda Voltaire: “És perillós tenir raó, quan el govern està equivocat”.
A l’hora de defensar la llibertat de consciència, Junqueras evoca la figura de Sòcrates, el primer màrtir de l’avui idealitzada democràcia atenesa. L’any 399 a. C., el pare de la filosofia va ser acusat d’impietat i de corrompre la joventut amb els seus pensaments tan poc ortodoxos. Ell, però, sempre deia que actuava seguint els dictats d’una bondadosa veu interior, d’un “daimon”, terme que curiosament, amb el cristianisme, es convertí en l’encarnació del mal.
Enmig d’un ambient malmenat per presumptuosos demagogs de paraules buides, Sòcrates convertí el diàleg i el dubte en el seu principal mètode per a la recerca de la veritat. “Només sé que no sé res”, era la convidada que feia als seus interlocutors perquè es desferrassin del seus nocius prejudicis i sortissin, així, de la seva zona de confort. De tarannà inconformista, el mestre de mestres insistia que cal fer-se moltes preguntes per entendre la complexa realitat, perquè “una vida sense examen no mereix ser viscuda”.
En el seu article, Junqueras completa la invitació al diàleg socràtic recordant altres cites alliçonadores. Una és d’Evelyn Beatrice Hall, atribuïda erròniament a Voltaire: “Estic absolutament en desacord amb el que dius, però donaria la meva vida perquè ho puguis dir”. L’altra és del poeta canadenc William Henry: “El qui no vol raonar és un fanàtic, el qui no sap raonar és un boig i el qui no s’atreveix a raonar és un esclau”. I la darrera és de Voltaire: “La història només es pot escriure bé en un país lliure”.
Molts segles enrere totes aquestes premisses també ja formaren part del pensament de Sòcrates, tot un model de coherència i de determinació insubornable. A pesar que pogué escollir l’exili, preferí acatar amb resignació la seva condemna a mort. Ho feu, però, no sense llançar fortes crítiques contra els seus detractors. Així ho podem llegir a l’Apologia de Sòcrates, que va escriure el seu deixeble Plató: “He estat condemnat no per manca d’arguments, sinó per manca de gosadia i de desvergonyiment i per no haver volgut recórrer a allò que a vosaltres us hauria agradat sentir: plors, laments, actes i paraules, que, com us repeteixo, són indignes de mi, tal com esteu acostumats a sentir dels altres”.
A continuació qui fou proclamat per l’oracle de Delfos com el “més savi de tots els mortals” etzibà el següent advertiment al tribunal: “I és que si creieu que condemnant la gent a mort evitareu que algú us retregui que porteu una vida injusta, no calculeu bé. Aquesta manera d’evitar la crítica no és ni eficaç ni honorable. El més senzill i el més noble no és oprimir els altres, sinó preparar-se per esdevenir el millor possible”.
Avui, des de la presó, Junqueras, defensor del legítim dret a l’autodeterminació, torna a reivindicar la llibertat de consciència que fa 2.500 anys abanderà el pare de la filosofia. Esperem, però, que no acabi sent víctima del que, en criminologia, es coneix com “síndrome forense de Sòcrates”. La pateixen aquelles persones que, malgrat ser innocents, són condemnades per culpa d’una mala praxi judicial. Fou el cas del líder sud-africà Nelson Mandela, que estigué vint-i-set anys privat de llibertat per defensar també una causa considerada “injusta”.
“Una nació ‒afirmà el carismàtic líder contra la segregació racial‒ no s’ha de jutjar per com tracta els ciutadans de millor posició, sinó per com tracta els que tenen poc o res”. Bé ho sap el corrupte Urdangarin, que ha pogut tenir una presó a la carta. Tot fa pensar que ben aviat el cunyat del rei ja gaudirà de beneficis penitenciaris. Mentrestant, els polítics “criminals” catalans són escarmentats amb presó preventiva, lluny dels seus. El dia del seu judici es tornarà a fer present el mestratge de Sòcrates.
