Abandó de l’art i dels artistes
Quants de museus hi ha a les nostres illes dedicats a les arts plàstiques contemporànies? La majoria d’espais que els obren la porta ho fan de manera irregular i sovint arbitrària. Així i tot, convé recordar que no tenim un museu de les arts que ens en permeti l’estudi i el gaudi, posem que des del gòtic fins la setmana passada o fins al postimpressionisme d’influència local. Si a aquesta mancança hi afegim la dispersió de pintures essencials en espais diferents en cabuda, cura i finalitat, molts d’ells inaccessibles per al gruix de la gent, sens presentarà un panorama d’indigència cultural descoratjador.
Hauríem de reconèixer que a una bona part dels espais públics destinats a divulgar l’art contemporani els anima un esperit més de centre experimental de cultura que no museístic. És una espècie de contrasentit que la institució pública promogui avantguardes. O tal vegada és una operació –perversa– destinada a esterilitzar-les abans del seu aflorament –potser ple de riscos enverinats, qui ho sap, o de banalitats dissenyades cametes me valguin. Però la propensió a ocupar-se de problemàtiques d’arrel filosòfica, sociològica, religiosa..., sovint amb una relació molt subterrània i fosca amb les arts plàstiques o visuals, deixa sense empara les arts, per a les quals es varen idear i bastir aquests espais (destinaríem el teatre Principal de Maó o el de Palma sobretot al disseny gràfic o a 'reflexionar' sobre la permeabilitat de l’arxipèlag a la metafísica de Deleuze?).
Hauríem de pensar en l’abandonament del nostre art contemporani per part dels espais públics que en principi n’haurien de tenir cura. Els efectes de les crisis i de la pandèmia en la programació de les galeries privades s’han manifestat, entre altres coses, en la invisibilització de molts d’artistes. El anys de la regularitat amb què sales com Pelaires, Ferran Cano, Altair i Maneu et al. ens mantenien puntualment informats de l’evolució dels nostres artistes (i de molts d’altres del l’Estat, europeus, americans, etc.) s’han diluït en el temps i en les noves realitats econòmiques i socials. Sembla la situació idònia, doncs, perquè aquests treballs siguin assumits per les programacions dels espais públics, que ningú no obliga a ser clons d’altres espais ni a encapçalar la modernitat de tot plegat.
Guillem Frontera és escriptor
