L’abat de Montserrat que somriu i escolta
Gaudium magnum a Montserrat. Enmig dels rostres seriosos dels prelats que avancen en processó pel passadís central, el nou abat, Manel Gasch, entra somrient a la basílica on rebrà la benedicció abacial i, amb ella, la regla de Sant Benet, l’anell, la mitra i el bàcul. És el seu dia. Mil anys el contemplen.
L’abat Manel fa un posat d’agraïment i de tensió, el de qui sap el pa que s’hi dona, perquè ja té 51 anys i en fa 25 que va ingressar al monestir. A l’entrada somriu a dreta i esquerra, però en la seva al·locució final recorda Pau VI i l’abat Cassià M. Just, dos maldecaps per a la dictadura franquista, i el cèlebre “ricevetti tutti” (rebeu a tothom) amb què Montini va protegir l’abat Cassià.
Manel Gasch diu: “Voldríem que Montserrat fos una casa on tothom s’hi trobés bé”, i molta gent s’hi va trobar bé, ahir a Montserrat. Al final de la recepció, un tinent general de cognom Aznar s’acomiada amb cortesia del president Pere Aragonès mentre, a l’esplanada, unes senyores amb cara de votants de l’1 d’Octubre li demanen al major Trapero de fer-se una foto. Li pregunto a Joan Laporta si ha resat per l’assemblea de diumenge i em respon divertit si l’he sentit. L’abadessa del monestir de Sant Benet de Montserrat, Maria del Mar Albajar, que té la mateixa edat que l’abat Manel, recorda quan van coincidir ells dos estudiant teologia. Unes amigues de joventut de Manel Gasch, de quan anaven a les trobades de Taizé, fan broma d’elles mateixes quan es presenten com “les tietes” del nou abat.
Té memòria, l’abat Manel. Recorda una pregunta que li va fer un periodista fa setze anys. Ho recorda amb un somriure, això sí. I, a més a més, avui és festa grossa.
