Abordar la crisi educativa global
L’educació s’ha convertit en una de les víctimes més importants de la pandèmia. Segons les estimacions de la Unesco, al voltant de 1.600 milions d’alumnes de més de 190 països es van veure obligats a deixar l’escola en el pic de la crisi.
Als països amb rendes més altes, el tancament d’escoles ha perjudicat desproporcionadament els alumnes de contextos socioeconòmics desfavorits. Hi ha una bretxa cada vegada més ampla entre els estudiants amb pares instruïts i accés a ordinadors i a internet i els que no tenen aquests recursos. Però el panorama és encara més desolador en entorns de rendes baixes. El 2019, el Banc Mundial va estimar que el 53% dels infants que acabaven l’escola primària als països de renda baixa i mitjana (i fins al 80% en alguns països de renda baixa) encara no sabien llegir i comprendre un text senzill. Tenint en compte aquestes dades, el banc va introduir un nou concepte: la pobresa educativa. En la mateixa línia, segons indica l’Informe sobre Desenvolupament Mundial del 2018, a Kènia, Tanzània i Uganda, tres quartes parts dels alumnes de tercer de primària no podien llegir una frase bàsica com “El gos es diu Cadell”. A l’Índia rural, tres quartes parts dels alumnes de tercer no van poder resoldre una resta de dues xifres, com ara 46-17.
El pitjor és que aquests dèficits d’aprenentatge semblen persistir malgrat un creixement impressionant de la mitjana d’anys d’escolarització registrada en les últimes dues dècades, i malgrat l’increment d’inscripcions a l’educació primària i secundària que hi ha hagut a la majoria de països.
Com demostrem els meus coautors i jo en un estudi recent, aquest patró alarmant és típic de molts països de renda mitjana i baixa. De la mateixa manera, un estudi recent del Centre per al Desenvolupament Global documenta unes diferències educatives d’aprenentatge entre països amb rendes altes i països amb rendes baixes que són molt més grans que les que predirien les diferències en anys d’escolarització. Així doncs, què s’hi pot fer?
En primer lloc, s’ha de convèncer els responsables polítics dels països amb baixos nivells d’aprenentatge perquè situïn l’educació com una gran prioritat. Pot semblar obvi, però el paper crucial de l’educació a l’hora de permetre el creixement i el desenvolupament econòmic no sempre és tan evident per als que controlen els recursos. Els governs sovint prioritzen les inversions en infraestructures físiques per sobre de la inversió en persones. Tot i que les carreteres i els ponts produeixen una rendibilitat ràpida i tangible i sovint poden ajudar els polítics a ser reelegits, els beneficis de l’educació tendeixen a materialitzar-se només a la llarga, i normalment després que el govern que els ha fet possibles hagi desaparegut.
Per abordar aquest problema d’incentius, el Projecte sobre el Capital Humà del Banc Mundial calcula l’índex de capital humà (ICH) de cada país tenint en compte els nivells educatius, la salut i altres factors importants. L’ICH posa al descobert el cost econòmic de la inacció. Una puntuació de 0,40, per exemple, indica que un infant nascut avui entrarà a l’edat adulta (18 anys) amb una productivitat de només un 40% respecte a un coetani que rep una educació completa i una atenció sanitària adequada.
L’ICH també serveix com a funció important de mesurament i recerca. Atès que el seguiment del progrés educatiu entre països requereix un conjunt de paràmetres comuns, el Banc Mundial ha creat una base de dades de resultats educatius harmonitzats, que inclou dades de 164 països entre el 2000 i el 2017. Aquests indicadors s’actualitzaran cada dos o tres anys a mesura que es disposi de nous paràmetres educatius.
Ara bé, encara que els governs dels països en desenvolupament es comprometin a millorar l’educació, ¿com poden fer-ho amb els escassos recursos disponibles i, a més a més, enmig de la pandèmia? Arribem al segon component de l’estratègia: incidir de manera directa en la relació cost-rendiment. Ara que la crisi del covid-19 ha esgotat les reserves financeres i ha arrossegat moltes persones a la pobresa, és més crucial que mai.
Per ajudar els països en desenvolupament a identificar estratègies que donin el màxim amb el mínim, el Global Education Evidence Advisory Panel (GEEAP), una nova iniciativa encapçalada pel ministeri d’Afers Exteriors del Regne Unit i el Banc Mundial, proporciona un servei inestimable. Basant-se en una revisió exhaustiva d’indicis empírics de diversos països, el GEEAP classifica les intervencions educatives en tres grups: “Compres excel·lents i bones”; “Indicis prometedors però escassos” i “Males compres”.
El primer informe del grup mostra que la manera més eficaç de millorar l’aprenentatge és proporcionar informació als pares i als fills sobre els beneficis, els costos i la qualitat de l’educació. De la mateixa manera que és important que els responsables polítics de primer nivell s’impliquin en el foment de l’educació, els pares i els estudiants han de creure en la importància de l’aprenentatge. A l’altre extrem (“Males compres”), les inversions en noves instal·lacions, ordinadors, tauletes i altres equipaments donen resultats decebedors en relació amb el seu cost. Això és una bona notícia, ja que significa que el progrés és factible sense despeses desorbitades.
El món en desenvolupament estava en plena crisi educativa abans del covid-19. Ara que es comença a veure el final de la pandèmia, és imprescindible que tots els països i totes les institucions internacionals mantinguin el compromís amb el desenvolupament del nostre recurs més important: les persones.
Copyright Project Syndicate
