Una abraçada política
Andreu Claret reclamava divendres els indults als presos polítics independentistes per “aïllar” els que “tant a Madrid com a Waterloo” defensen el “com pitjor, millor”. Més enllà de la pertinència, o no, del comentari, el veterà periodista català oblida un petit detall: els de Madrid hi són perquè volen; els de Waterloo (o els de Ginebra) hi estan instal·lats per fugir de les represàlies judicials espanyoles. Per tant, des de 2017 aquests ja estan “aïllats”, fins i tot de les seves famílies, i no pas políticament, sinó per ordre judicial. Són només una petita part dels centenars de represaliats a qui l’indult no solucionarà res. Si algú de conviccions democràtiques i bon to com l’Andreu Claret cau en aquesta mena de trampes retòriques, no ens ha de sorprendre tota la banda sonora que ens arriba d’Espanya.
Em costa dir què és pitjor, si el buenrollismo que es planteja l’indult a canvi de cerrar el conflicto, és a dir, la rendició del sobiranisme tot i les seves reiterades majories electorals (en aquest grup hi ha, grosso modo, els espanyols que cauen bé a Catalunya i els catalans que cauen bé als espanyols), o la verbositat grotesca dels Casado, Arrimadas i Abascal. Seria una anècdota que els líders de la dreta creguessin que Cuixart, Turull o Forcadell no es mereixen l’indult que van obtenir un terrorista com Barrionuevo o un franquista com Milans del Bosch, que va treure els tancs per destruir la democràcia a trets. Seria una anècdota, si no fos que aquest personal pot governar Espanya d’aquí dos anys, i que a més el seu parer representa, segons els sondejos, uns 2/3 de la ciutadania, incloent-hi Felipe González i alguns barons socialistes. És una majoria transversal. Tan transversal com la majoria catalana que s’expressa en sentit contrari. No hi ha terreny de joc compartit. El conflicte està lluny de resoldre’s, com el 2017.
Aquesta constatació afebleix el projecte uniformista espanyol, i té molt a veure amb l’aposta catalana per la negociació. No parlo del fet tangible de la taula de diàleg, sinó del diàleg com a aposta estratègica que ens empodera i ens legitima, a l’espera que una adequada correlació de forces i esdeveniments ens permeti un embat que, com vam aprendre fa tres anys, ja no podrà tenir el seu epicentre en un Parlament autonòmic, sinó en totes les expressions de la voluntat popular harmònicament desplegades. A falta de força coercitiva, el sobiranisme ha d’aprofitar el seu actiu -la seva força electoral- per carregar-se de raons. Això inclou estendre la mà, amb insistència i escepticisme, perquè en el millor dels casos això pot suposar victòries parcials, i en el pitjor dels casos situa Espanya davant d’un mirall que li retorna un reflex sinistre.
Un sol gest de vegades pot definir una estratègia: la mitja abraçada amb què Jordi Cuixart va saludar els dirigents del PSC va tenir, en aquest sentit, la força d’una consigna. Més enllà del tarannà del personatge, es tracta d’un acte polític. Recordem el que ha dit Cuixart aquesta mateixa setmana: “L’objectiu no és sortir de la presó, sinó lluitar per assolir els objectius que ens hi van portar”. Cuixart no es penedeix, no renuncia, no suplica. Saluda cordialment Iceta, que milita al bàndol de la repressió, i li somriu per deixar-li clar que està fort, que el seu empresonament injust no l’ha trencat, que continua disposat a tot. Està dient al PSC que allò de “passar pàgina” que reclamava Salvador Illa és una esperança sense fonament. Però li està dient, també, que per a qualsevol sobiranista amb visió de país, el PSC (que va ser el partit més votat a les últimes eleccions catalanes) ha de ser part de la solució.
Toni Soler és periodista.