Absents

Les xifres de participació, tan a la baixa, que ens mostren les darreres convocatòries electorals –ara les eleccions catalanes, on només un 57,94% del cens s’ha apropat a les urnes–, haurien de motivar més reflexions que no les patacades de càstig que hagin pogut sofrir determinats partits. Estem parlant de gairebé la meitat de la població censada, en edat de vot i en plena capacitat de decidir qui han de ser els seus representants, que no acudeix a les urnes, una cita ‘lleugera’ que tampoc no es produeix cada any, ni de bon tros.

Els efectes de la política sobre la vida privada i col·lectiva són més que visibles, des dels impostos que paguem (o no) a les carreteres que transitem, les escoles, les biblioteques, els serveis municipals, la gestió de l’economia, l’atur i les lleis civils, administratives, penals, tributàries, d’immigració, etc. Tot això depèn dels polítics, els quals depenen directament del nostre vot. No adonar-se que el vot és una eina poderosíssima –encara que la mesura del vot individual sigui ben menuda– és no reconèixer la importància ni de la democràcia ni de la lluita civil contra les diverses formes de tirania que l’han feta històricament possible.

Adorem les llibertats, però sembla que ben poc allò que les sosté. Abstenir-se és un dret, però darrerament s’està convertint en un dret polític, en una forma, més que evident, de populisme orfe. Qui s’absté no ho fa perquè el sistema no li agradi, sinó perquè voldria algú que fos capaç de complir tots els seus somnis (o deliris). No voten ningú perquè no hi ha ningú que –ni ara en temps de populismes renascuts– estigui en condicions de fer complir els seus absoluts, siguin aquests independentistes, conservadors molt espanyolistes, progressistes de les identitats, etc. Però és que ni el partit més votat ajunta un terç –o amb prou feines: el PP a les eleccions generals– del vot emès. 

Ningú, ni el més votat, està en condicions de canviar res quan està molt lluny de qualsevol majoria vagament operativa. Qualsevol idea que puguem tenir sobre el bé comú es troba enfront de la idea d’un opositor, també sostinguda per una majoria social igualment democràtica, a vegades molt similar en percentatge de vots.

L’abstencionista és com si no volgués adonar-se tampoc del pluralisme, o com si aquest li fes nosa. O com si el pluralisme fos una cara més d’una complexitat marejadora, de la qual s’absté de participar. ¿Com és que en un sistema en el qual hi ha dotzenes de partits no troba cap opció que li faci el pes? ¿Pot ser que, simplement, les ignori, que no en tingui ni idea?

Trobem fins i tot abstencionistes als quals se’ls ofereix un partit que sembla voler complir els seus absoluts i que continuen abstenint-se, només perquè finalment s’adonen que amb l’abstenció fan més soroll que no amb un representant que finalment seria –ai– minoritari. Però si tot l’abstencionisme votés el mateix partit –a banda dels altres– aquest tindria majoria absoluta. Estem davant d’una paradoxa: una abstenció de la participació que alhora vol ser una manera de participar –influir– en política. Una forma de narcisisme per absència, de suïcidar-se perquè es parli de tu.