Contra qui ens abstenim?

Encetada una nova campanya electoral, tornen a sorgir debats sobre la creixent desafecció política dels ciutadans. No ens ha de venir de nou amb la regulació electoral que tenim, que fomenta una política de partits que desconnecta l’elector del candidat. En les campanyes electorals no es produeix una veritable confrontació dels candidats a diputats o regidors, esforçant-se a resultar convincents als electors, sinó que tot es redueix a una competició de partits i eslògans, anàloga a les campanyes comercials i dirigida molt més a les emocions que a la racionalitat del votant. Aquesta manera de fer condiciona fins i tot l’actitud del candidat, per al qual l’únic realment important és que el partit els posi en un lloc prou alt a la llista que ha d’anar; que el seu votant no tengui ni idea de qui és, és ben irrellevant.

Aquesta situació genera una natural aversió en molts de ciutadans, que acaben votant propostes més radicals o fins i tot aquelles que es troben oposades ideològicament al partit hegemònic, allò que anomenem vot de càstig. Record en un dels darrers comicis una vinyeta en un diari en la qual un home demanava a un altre: “I tu, contra qui vas a votar?”. Crec que no es pot dir més clar.

Més enllà d’aquests actes de rebel·lia, la tendència majoritària per als que senten que això de la política no va amb ells és la de l’abstenció, que des de fa temps té una especial incidència en la gent jove. Molts d’electors de menys de trenta anys no han votat mai ni es plantegen fer-ho. Si es manté la tendència, no caldrà que passi gaire temps per veure com els parlaments i governs municipals se sostenen gràcies al vot bàsicament de la població anciana i d’adults que ja han passat la cinquantena, amb unes preocupacions i unes necessitats molt diferents de la dels seus fills i nets.

Sense necessitat de posar-nos catastrofistes, és indubtable que l’agenda política i mediàtica que es manejarà a les futures eleccions serà molt diferent si el públic objectiu dels partits és, majoritàriament, la gent que ha passat el mig segle de vida. El problema és que si tenim un sector important de la població que no se sent representada pels poders polítics, tot el sistema democràtic s’afebleix. Seria absurd pensar que aquest grup de gent es quedarà de mans plegades, però la seva reacció potser no tengui tan present les urnes (votar, en el fons, és un hàbit que s’ha d’aprendre i valorar) com la presència al carrer, a les xarxes socials o altres tipus de pressió política.

L’abstenció avui preocupa poc aquells que pensen que els beneficia, que tan sols perjudica les forces d’esquerra o minoritàries. A mitjà termini, la realitat pot ser ben diferent i la capacitat de reacció serà llavors limitada. Les societats obertes i lliures es defineixen sobretot per la capacitat de detectar errors, de criticar els dirigents que els provoquen, i de rectificar, fins i tot canviant de dirigents. Això hauria de ser així en institucions bàsiques com els partits polítics i tal vegada sigui el deure dels electors, també dels que encara anem a votar, fer-los-ho veure, almenys abans de decidir abstenir-nos en contra d’ells.