Sembla que tot s’està confitant perquè demà, diumenge, el Comitè Federal del PSOE engirgoli una fórmula per deixar a Rajoy ser el president de govern que iniciï la XII legislatura espanyola. En conseqüència, Espanya continuarà governada pel partit més corrupte, autoritari i classista de tot l’espectre polític, i Rajoy es convertirà en el gran mascle alfa de la política. Ha triturat els enemics interns –inclòs Aznar–, és impermeable a qualsevol 'filetxo' de corrupció del qual penja un antic protegit seu i, ara, veurà desfilar les capcotes tropes rendides del seu oponent socialista. I tot això, sense dir (ni aparentment fer) res. Rajoy ja s’ha guanyat un lloc a la història com el Gran Silent.
L'oracle de l'establishment per al món socialista, Felipe González, unes setmanes abans que la direcció federal socialista fos dinamitada, deia que Rajoy havia de fer una passa al costat per formar govern. La idea es va diluir i tots sabem com va anar la cosa: els amotinats varen defenestrar Pedro Sánchez i Rajoy continua. Després, el president de la nova gestora socialista ha argumentat que “abstenir-se no és donar suport a Rajoy”. No li donaran suport, però Rajoy serà president. Un malabarisme dialèctic que servirà de poc. Després del fracàs de la minicoalició amb Ciutadans i la repetició de les eleccions, els socialistes han situat Rajoy en el centre de tot. Els gurus socialistes han passat de considerar Rajoy un tap per formar govern a creure que és la solució per no tornar a repetir les eleccions. Fan que sembli que la política espanyola comença i acaba en Rajoy, cosa que és una distorsió evident de la realitat.
Deia que el Comitè Federal s’haurà de definir sobre renunciar a emetre el vot en la votació d'investidura. Perquè, no ens enganyem, l’abstenció no és una categoria del vot, entre el sí i el no, és simplement no votar. Si recorrem al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, aquest diu que és: “Renúncia a fer alguna cosa, especialment a emetre el vot en una votació”. Efectivament, el que s’està plantejant és no emetre el vot i deixar d’exercir el mandat que els conferiren els seus electors a les darreres eleccions. I hem de convenir que tirar per la borda un bon grapat de milions de vots de ciutadans espanyols és una decisió difícil d’explicar i de justificar. Essent una mica dur, jo em sentiria com si la papereta en traspassar la ranura de l’urna hagués anat directament a la màquina de triturar paper.
A l’hora de buscar excuses, s’argumenta que és una abstenció 'tècnica'. Però no és una abstenció 'tècnica', és una abstenció activa que té una significació i unes conseqüències polítiques clares: donar guanyador l’oponent. Això és el que alguns pretenen, que el PSOE perdi el partit per incompareixença. Com comprendran, el càstig, la conseqüència, pot ser quedar exclòs durant molt de temps del tauler de joc. En el bàsquet, les faltes 'tècniques' són aquelles ofenses que es cometen contra l'esperit del joc; en política, podríem dir que són tres quarts del mateix.
Utilitzar el malabarisme de les paraules per desvirtuar la realitat sembla ridícul i fronterer amb l'ofensa. És el cas de pretendre fer passar l’abstenció com un 'no' a unes terceres eleccions, com una victòria de la responsabilitat. S’hauria d’admetre, com a mínim, que l’abstenció també és un 'no' a un govern d’esquerres. Perquè, no ens enganyem, això és el que en realitat s’ha pretès. El cop de força contra Sánchez no tenia altre objectiu que evitar la possibilitat d’un govern alternatiu d’esquerres. Aquesta és la realitat que cap joc de paraules pot amagar i que els electors ben segur no deixaran de valorar. El PSOE corre el risc de convertir-se en l’estaló d’un president immobilista davant un país que necessita, i demana, un canvi. En definitiva, l’abstenció també és un 'no' al canvi.
Llegint sobre el debat en el grup parlamentari socialista del Congrés de Diputats, la meva primera reacció va ser pensar que era una discussió inútil, en tot cas un assaig general del que podia succeir en el proper Comitè Federal, ja que qui marca el sentit del vot o l’abstenció és aquest i no el grup parlamentari. Ràpidament vaig caure en el meu error: el dipositari del vot popular és el diputat, no el grup, ni el partit (articles 67 i 79 de la Constitució). Per tant, podria resultar que la discrepància dels diputats sigui l’únic alè d’esperança i vitalitat que quedi al partit. No demonitzem prematurament ni la discrepància ni la indisciplina.
He parlat de joc i malabarisme amb les paraules. No tinc cap dubte que darrere això s’amaga molt d’aprenent d’home (o dona) d’Estat –"Cal resoldre la governabilitat a Espanya, més enllà de com es faci o s'hagi de fer”, han dit–; no obstant això, a hores d’ara, més enllà de florilegi, no hi ha hagut ningú que s’hagi dignat a donar ni un sol argument raonable, ja no dic convincent, a favor de l’abstenció. Tot junt, l’esquerra espanyola no es mereix l’espectacle que estan donant els dirigents socialistes.