Abusadora

Bell Hooks, la teòrica feminista i crítica cultural, fa en un dels seus assaigs (La voluntat de canviar) la següent observació: quan un home, en una obra cinematogràfica de masses, encarna alguna mena de ‘nova masculinitat’ acaba sempre malament, perquè o bé el maten o bé ja està malalt —de mort— i és llavors quan decideix que s’ha de tornar més tendre, atent, emocionalment més ampli i més abocat a l’amor que al poder… 

Hooks ens ve a dir que a la ficció contemporània, almenys a la popular, no hi ha models 'd’homes nous', els que ens haurien de mostrar un camí en la voluntat de canviar els rols del mascle heteropatriarcal, i que per això és més difícil, si no impossible, que les consecucions del feminisme arribin més enllà dels discursos i les proclames. Està clar que si els homes no aprenem a ser d’una altra manera no hi haurà mai vertadera igualtat. També hi ha una manera ‘heteropatriarcal’ de ser dona, és clar: segurament és el que Todd Field ens volia posar davant dels ulls en escriure i dirigir la pel·lícula Tár, que ha tingut moltes nominacions als premis Oscar.

Tár ens mostra una directora d’orquestra, lesbiana i cèlebre, tot un caràcter que es mou arreu del planeta rebent reconeixements i gestionant una carrera d’èxit espaterrant. Però a mesura que ens apropem al personatge veiem que és bastant malèvola, o només fa el que, tradicionalment, hem vist sempre fer als homes en posicions de poder: abusar dels subordinats, practicar el nepotisme, manipular els altres, mentir i amenaçar els més dèbils, absentar-se de la vida familiar. Lydia Tár és –com– un home, doncs? És una dona a la qual veiem fer el mateix que sempre hem vist fer als homes –dins i fora de la ficció– en posicions de poder. Però a aquesta mena d’homes, avui dia, se’ls passa factura: els seus abusos són denunciats, i perden la feina, són jutjats i condemnats, i acaben sols, detestats. Això ho tenim clar, sembla, però el director del film sembla voler-nos fer reflexionar què passaria si ho fa una dona, tot això, i si llavors sí que estaríem disposats a acceptar els matisos… 

El que podria semblar una pel·lícula sobre l’art, la música i l’amor a una vocació, esdevé una meditació més aviat tramposa –i ambiguament calculada– sobre el poder, i com aquest corromp i porta a l’abús a qui en tingui, sigui home o dona. 

El feminisme no implica que les dones hagin de tornar com els homes, sinó que tots plegats comencem a entendre’ns millor, a ser una altra mena de persones, més atentes als sentiments, a les emocions, més empàtiques i vertaderes, menys dominants. El feminisme es basa –en la línia de Rousseau, que parlava de la societat corrupta–, de desmuntar el patriarcat –o la depredació institucionalitzada–: sota seu hi ha unes persones que poden fer millor les coses, homes i dones, agermanats per una mateixa necessitat d’estar junts.

Tant el director de l’òpera de Londres com el de la Metropolitan de Nova York han hagut de plegar de les seves feines després d’acusacions públiques d’abusos sexuals. Quan d’aquesta mena de casos se’n fa una pel·lícula, però, s’hi posa una dona com a presumpta culpable…