Accelerar el capitalisme fins a fer-lo rebentar

Milionaris que volen viure una experiència única. Un submarí amb tecnologia d’última generació. Un contracte que eximeix l’empresa de responsabilitats. Un emprenedor que creu que la seguretat frena la innovació. I, finalment, la implosió: un col·lapse cap endins.

Després de setmanes d’espectacle mediàtic amb el Titan, i amb el regust dels mems impúdics a la boca, la història d’aquest suïcidi premium obre una pregunta. ¿I si la millor manera d’acabar amb la plutocràcia neoliberal fos accelerar les dinàmiques depredadores del capital i la tecnologia? L’acceleracionisme, com a corrent de pensament, és una heretgia política: lluny de manifestacions, sindicats i partits, planteja que la principal amenaça per al capitalisme són les seves pròpies tendències de desarrelament, alienació i abstracció. Dit ràpidament: menys proclames i més submarins experimentals.

Encara que contraintuïtiva, aquesta idea ha tingut recorregut dins l’esquerra, en mans de pensadors que veuen l’acceleracionisme com una actualització cibernètica del marxisme. S’ha acabat esperar que el capitalisme s’esfondri sota les seves contradiccions. L’acceleracionisme vol precipitar el procés de maquinització del món per redirigir la base material del neoliberalisme cap a la defensa dels béns comuns. La idea és llaminera: ¿i si en lloc d’oposar-nos a la robotització de la societat posem les màquines al servei del socialisme? ¿I si en lloc de barallar-nos per les engrunetes que ens deixen les multinacionals, fem del coneixement tecnocientífic una via per acabar amb l’escassetat de recursos? El col·lapse, per tant, no ens l’hem d’imaginar com una gran catàstrofe planetària, un retrocés vers una forma de vida primitiva, sinó com l’extinció –tecnològicament assistida– de la classe neoliberal.

El rerefons d’aquesta teoria, que proposa afegir un cullerot de capitalisme a un planeta al límit del col·lapse, és encara més inquietant. Un dels seus principals impulsors va ser Nick Land, pensador amfetamínic i reaccionari que profetitzava que l’acceleració ens portaria a l’adveniment de la “singularitat tecno-capitalista”, una intel·ligència artificial superior que derrocaria “l’ordre social en un desbocament maquínic autosofisticant”. La idea, que ha circulat entre els grans gurus de la IA, apunta a una problemàtica que va més enllà dels dilemes ètics habituals: tan bon punt existís una superintel·ligència artificial amb “consciència”, aquesta deixaria de ser-nos comprensible, en la mesura que desenvoluparia una relació radicalment inhumana de l’espai i el temps –ja que la seva capacitat de processar informació podria ser fins a deu mil cops més ràpida que la d’un cervell biològic.

Així, independentment de la seva funció original –enviar publicitat als feeds d’Instagram o escombrar el menjador de casa–, aquesta superintel·ligència seria capaç de generar objectius intermedis per tal de maximitzar la possibilitat de complir amb la seva tasca original. És el que es coneix com la “tesi de la convergència instrumental”, i que segons la filòsofa Amy Ireland podria portar una IA a perseguir objectius instrumentals tan desproporcionats com les seves capacitats de computació: per preparar un sol cafè, per exemple, podria crear un exèrcit d’androides, conquistar tots els països productors de cafè i assegurar-se el subministrament global del producte. En conseqüència, lluny de la cinematogràfica revolta dels robots, on la conquista de l’autoconsciència va lligada a la memòria o l’enamorament, I’acceleracionisme imagina una superintel·ligència centrada en el rendiment que podria acabar amb la humanitat per pura indiferència burocràtica.

“El capital ha entabanat la humanitat per gestar els mitjans que precipiten la seva pròpia aniquilació”, escriu Ireland, i és una frase que tant es pot aplicar al submarí Titan coma la gestació d’una superintel·ligència artificial o al col·lapse climàtic. L’extinció és un desenllaç previsible si l’acció política revolucionària es limita a inflar d’esteroides anabòlics un neoliberalisme ja de per si vigorèxic. El problema, però, és que avui l’acceleracionisme ja no és una especulació filosòfica, com als anys 90, sinó la taula de negociació del nostre present postapocalíptic. L’únic dubte que ens queda és saber si serem capaços de convertir l’acceleració tecnològica en una estratègia per fer implosionar la classe neoliberal (quants milionaris cabrien en una nau de SpaceX?) o bé esperarem que una superintel·ligència amb mentalitat de funcionari ens elimini abans no ens ofeguem en un planeta inhabitable.