Un accident fisiològic?

Fa cosa d’un mes, a les portes de la diada de Sant Jordi, vaig tenir l’honor d’assistir al descobriment d’una plaça commemorativa a la casa on va néixer l’escriptora, traductora i periodista Anna Murià. Era al carrer de Regomir de Barcelona, i hi assistiren diverses autoritats que acompanyaren la família. També s’hi feren parlaments, i entre aquests em cridà especialment l’atenció el del crític, poeta i assagista D. Sam Abrams, amic personal de l’autora. No només per la privilegiada visió panoràmica que oferí de la seva trajectòria literària i vital (la Guerra Civil, les peripècies de l’exili, el retorn sempre agredolç…), sinó també per una anècdota que va compartir amb els assistents i que em vaig endur a casa. Abrams explicava que una vegada va telefonar a Murià per felicitar-la pel seu norantè aniversari, i que ella, d’entrada, no li havia acceptat la felicitació perquè considerava que fer anys no tenia cap mèrit. “L’edat”, li va respondre ella, amb la lucidesa senzillíssima i essencial que amara també la seva obra, “és un accident fisiològic”. Davant aquesta contesta, Abrams va quedar-se perplex, i pocs segons després va trobar la manera de reconduir la situació: li va dir que el que comptava no eren tant els anys sinó tot el que havia pogut fer, dir i escriure al llarg de tot aquest temps. Aleshores, Murià va acceptar.

I jo em deman, davant una història de tendresa i intel·ligència com la que Abrams va relatar, què vol dir ser vell i què vol dir ser jove, més enllà de la qüestió fisiològica a què feia referència Murià. “Moltes de les coses que abans no vas gosar / fer ara sí que tens prou coratge / de fer-les   però no pots a la sang / ja no t’hi creixen lliris”, diuen uns versos de Fred als ulls, d’Antònia Vicens. Podem parlar, però, d’alguna cosa que uneix per naturalesa les persones d’una mateixa edat? O dit d’una altra manera: podem parlar del fet que l’edat diferencia les persones d’una generació i d’una altra? És la mateixa, la 'joventut' d’una generació com la de Murià, que va patir una guerra i un tortuós exili, que la d’un jove mil·lennista nascut a la Mallorca dels noranta i criat amb en Guai, el Club Súper 3 i en Babalà? Repàs la meva agenda i hi trob més d’un acte en què m’han convidat a participar (i jo agraït) en part per la meva joventut: respostes culturals del jovent davant la guerra, escriptors joves en llengua catalana, diàlegs intergeneracionals… I em veig amb la necessitat d’anar-hi amb cursiva, en actitud provisional. Qui som jo, que des que vaig néixer m’he sentit una ànima vella, per representar ningú, i molt menys altres persones amb vivències diversíssimes, però de la meva edat? Per què he d’assumir que entre jo i Antònia Vicens, referent i amiga, hi ha diferències insalvables per la inqüestionable raó fisiològica de la diferència d’edat? Si accept el joc, faig un paper? Accidentat o no, que el debat sobre l’edat ens agafi amb la reflexió feta.

Sebastià Portell és escriptor