Acció i reacció en política

Hi ha coses que no són el que semblen ni serveixen per aconseguir els propòsits que es persegueixen. Una acció pot generar una reacció en sentit oposat a allò que inicialment es pensava. En posaré alguns exemples. Recordo molt bé que en la meva infància als salesians la missa diària era obligatòria. Per a més inri, la posaven a les 12.30 h del migdia, després del recreo, en què jugant a futbol fèiem tots la gran suada. La missa es feia incomodíssima, i tots amb ganes de dinar... L’acció era acostumar-nos-hi; la reacció, per a molts, ha estat que, amb tantes misses acumulades, no cal tornar-hi més. Veig ara Altsasu i comprovo que el que vol ser una denúncia de la injustícia per la violació de llibertats prou bàsiques pot acabar essent un recordatori que descoratja i no incentiva a exercir-les. Així és la presentació extrema dels abusos en aquesta sèrie televisiva, en la qual una part denuncia com l’altra exerceix el poder trepitjant i conculcant els drets dels ciutadans. Però com més dura és la repressió, més gran probablement esdevé la indignació i la compassió, però també la inhibició, i en resulta una reacció: "Noi, ja veus com les gasten. No miren prim. No sé si val la pena que per poder dir el que penses hagis d’assumir costos tan elevats". La reacció de por a què es dona lloc és així contrària a la defensa de les llibertats que es pretén.

Veig el FAQS i comprovo que s’ha de ser mínimament sobiranista per tal de fruir del programa. Certament, hi ha comparsa invitada que busca senyalitzar pluralitat, blanquejant el propòsit, però la narrativa és prou diàfana. Si jo fos unionista, que no ho soc, em queixaria força que la televisió pública mostrés un biaix tan clar. I no em val que la televisió estatal, si fa no fa, funcioni igual, i que fins i tot algun altre canal autonòmic, que conec per diferents pernoctacions fora de Catalunya, sigui molt pitjor. Em miro la tele del país (la paguem entre tots, la d’aquí i la d’allà) i em sap greu l’acció contrària que pot provocar l’alineament del programa. Es recrea enfortint sovint el pinyol, el clúster, en aquest cas l'independentista; el fa fort, però, al mateix temps, el pot aïllar de la resta del món. Entre els sobiranistes que veuen el programa, es tracta de comprovar qui té l’opció més pura, i això provoca en el millor dels casos la redistribució del vot entre els convençuts en un joc de suma zero, i, en el pitjor dels casos, carrega d'arguments de defensa i encastellament –en lloc de flexibilitzar– les idees contràries. Tot al contrari del que possiblement pretén el programa amb la denúncia d’un estat de coses prou dolorós.

Detecto també que la polarització de les ideologies condemna sempre un grup sobre un altre. El que encara té el poder contra el subjugat. La democràcia necessita diversitat i també la possibilitat de pivotar i exercir de mitjancer entre grups. Impedir que una part s’expressi –per qualsevol restricció que s'imposi– fa que qui exerceix el poder abusiu aconsegueixi, amb la seva acció avantatjosa, la reacció contrària. Replega la reacció des del ressentiment acumulat i, pitjor encara, des de l’aiguabarreig ideològic. Això fa més difícil la sortida del conflicte. I quan el conflicte explota, qui més magnificència ha de mostrar envers la reconciliació de posicions és qui ha exercit l’acció de poder, equivocadament o no. De manera que quan aquí, al nostre país, es diu que la divisió és total, a meitats, entre l’unionisme i l’independentisme, la queixa de qui ha vist amenaçat el seu statu quo s’hauria de poder llegir en termes de la reacció generada. I no es tracta d’esprémer encara més el poder abusiu per forçar que la meitat dominada torni a l'estat d’ordre, sinó de reconèixer que el canvi que es confronta és prou substantiu per acceptar que cal recompondre la distribució i l’exercici dels poders, perquè ja no tot pot seguir igual.

Guillem López Casasnovas és catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra