Una cosa que no ha superat Catalunya és l’acne. L’estat espanyol continua mirant-nos a la cara de grans d’un adolescent estranger entrompat a punt de fer balcòning un 6 d’octubre de 1934 etern. Mentre es tira va repetint la proclama: l'Estat Català de la República Federal Espanyola... Ningú l’entén. Som la fusió al buit entre un cos d’acne immadur i una paradoxa que vol desmentir la llei de la gravetat. Només hi ha un problema: els cossos cauen a terra.
El 6 d’octubre de 1934 l’edifici del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), avall de tot de la Rambla barcelonina, feia olor de cossos en l’aire. Dins, una trentena de persones atrinxerades. A les seves mans la desesperació de comptats i magres fusells i pistoles. Fora, la ganassa de canons i metralladores de l’exèrcit espanyol. Comença la saragata. L’atzar d’un fil de metralla li dibuixa amb sang una ferida des de l’espatlla a la cuixa. L’han de baixar al soterrani. Ja hi ha un altre cos, però sense ànima: Jaume Compte. El posen al costat seu. Manuel González Alba mor en un silenci aspirant fatalitat i expirant fermesa. A la matinada el tercer mort: Amadeu Bardina. Una revolució sola, sense ajuda, sense vida. Tots aquells cossos (de diversos partits) que eren dins aquell taüt són una idea clara de Catalunya: nacional i social empegats com imant i magnetita. Són el cadàver que sempre acaba a terra en aquesta terra.
El cos de Manuel González Alba explica moltes coses per entendre aquesta pandèmia catalana del balcòning acne paradoxal. Té quaranta anys quan mor. Casat, quatre fills. Empresonat els dies de Prats de Molló amb Francesc Macià. Edita la primera traducció al català d’El manifest comunista. Deixeble de Pompeu Fabra: en un concurs oposició de professor de català, guanya ex aequo el número 1 amb l’escriptor Joan Sales. Fundador d’Edicions de l’Arc de Berà. Fill d’un andalús i una catalana. El seu pare no es va saber avenir mai que el seu únic fill sortís separatista. No gosa desheretar-lo, però el fa hereu gravat, una de les proves de desconfiança més grans que un pare podia donar al seu fill. La seva mort el 6 d’octubre de 1934 no mor. El 1936 un comitè anarquista confisca la casa i les terres de González Alba: deixa en la misèria la vídua i els orfes. La Catalunya real, nacional i social, substituïda el 1934 i el 1936. González Alba doblement mort. I continua morint cada dia.
Quan vaig parlar amb el seu fill fa uns anys no deixava de plorar el pare. Va ser una conversa feta de totes les llàgrimes que no hem tret com a país concentrades només en una persona. Ara fa 90 anys d’aquell 6 d’octubre de 1934 que tancava el futur i obria el passat (la Fundació Reeixida fa actes per tot el país). D’aquell dia que no està mort. Mil debats. Mil interpretacions. Mil de tot. Però una conclusió: els morts sempre els posem nosaltres. I en aquest país hi ha morts que compten i valen més que d’altres. Els cossos que cauen al buit de la terra sempre són els mateixos i per defensar sempre el mateix.
“El seu doble ideal d’emancipació obrera i d’independència catalana el tenia tan arrelat, era tan pregonament pur, el sentia amb una intensitat tan forta i desbordant, que tota altra cosa, per benvolguda i per cordial que fos, quedava en segon terme”, va escriure algú per definir-lo el dia de la seva mort. Avui la primera cosa se l'han petat els canons de la mentida i les metralladores dels miserables. La segona és ja com la ferida de González Alba, aspirant, expirant... en silenci. Com tot: vivim tancats al CADCI, que no s’ha tornat encara als seus legítims propietaris. El feixisme republicà, franquista, democràtic... Tots treballen i disparen contra el mateix: matar els cossos i vendre els ossos.
