Aconseguirem una nova llei de la ciència?

El 19 de juliol va tenir lloc un fet força sorprenent pel que fa a l'oportunitat de tirar endavant la reforma de la llei de la ciència espanyola. El Senat va aprovar una esmena al text de la nova llei de la ciència i la tecnologia que frena, de moment, l'obligació de contractar de manera indefinida els investigadors quan el projecte depèn de fons europeus competitius. Aquesta llei ara haurà de tornar al Congrés per discutir, precisament, aquesta esmena, que tracta la temporalitat dels investigadors, i establir si s'inclou finalment en el text. Doncs bé, no entrarem en la política de la votació, però sí que m'agradaria parlar sobre per què la tramitació d'aquesta llei és tan important i necessària per al sector. 

La reforma de la llei de la ciència actual és una llarga reivindicació del sector de la recerca que pretén millorar les condicions dels investigadors i investigadores, treure'ls de la precarietat i establir una carrera investigadora estable i digna. Però la polèmica ha sorgit quan, des de dins del mateix sector, aquests s'han oposat a una modificació de la llei on es preveia l'obligatorietat de passar a contractes indefinits la majoria de contractes temporals que sovintegen en el sector. Durant la carrera investigadora, els joves investigadors, és a dir, investigadors predoctorals (abans de presentar la seva tesi doctoral) i postdoctorals (després de la tesi doctoral), en la majoria dels casos treballen amb contractes d'obra i servei, amb la durada dels projectes pels quals van ser reclutats. Aquests contractes es van encadenant fins ben entrada la quarantena, que és quan els investigadors o bé aconsegueixen una plaça d'investigador principal i formen el seu propi grup de recerca, o bé segueixen la seva carrera fora de l'àmbit estrictament acadèmic i marxen a l'empresa privada, a exercir en l'àmbit de la ciència. Amb dades del 2018, es va posar de manifest que alguns centres de recerca catalans tenien prop d'un 60% de temporalitat en els seus treballadors.

La carrera científica va acompanyada d'una alta mobilitat internacional, cosa que és positiva per a l'aprenentatge i el desenvolupament de qualsevol carrera. A més, és una carrera altament depenent de fonts de finançament externes, majoritàriament les públiques. Això fa que els contractes no puguin ser gairebé mai indefinits. Aquesta nova llei permet la utilització d'un nou model de contracte indefinit, que es faria en funció de la durada del projecte, cosa que permetria reconèixer per primera vegada el dret dels investigadors predoctorals i postdoctorals a una indemnització salarial per acomiadament de dotze dies per any treballat quan finalitzessin el seu projecte. Així doncs, per a les associacions que s'agrupen a l'Associació de Joves Investigadors, el bloqueig en l'aprovació de la llei és un fracàs. Segons han declarat, han perdut l'oportunitat d'aconseguir indemnitzacions per acomiadament, antiguitat, dietes o descomptes per a llars d'infants i es continua perpetuant un sistema precari. Creuen que és primordial assolir uns drets laborals que d'altra banda estan majoritàriament contemplats en qualsevol lloc de treball del país.

Tanmateix, l'investigador Icrea de la Universitat Pompeu Fabra Arcadi Navarro va assegurar: "Canviarem els falsos associats per falsos indefinits, s'acabarà judicialitzant i creant costos que els centres d'investigació no podrem assumir". El director de l'Institut de Bioenginyeria de Catalunya i president de l'Associació Catalana d'Entitats de Recerca, Josep Samitier, creu que s'ha plantejat "de manera errònia" que la contractació temporal en ciència és precarietat, quan és un sector amb "una mobilitat elevada que és beneficiosa". La Crue, una associació sense ànim de lucre formada per 76 universitats espanyoles (públiques i privades) i el principal interlocutor de les universitats amb el govern central, adverteix que, si finalment no s'inclouen les esmenes, les institucions hauran d'assumir elevats costos per acomiadament de personal, i que es podria acabar en judicis per acomiadaments col·lectius.

La nova llei de la ciència i la tecnologia és un primer pas –tot i que encara queda feina per fer– per millorar el sector, ja que recull reivindicacions històriques: garanteix per primera vegada un finançament públic en R+D+I estable i creixent per convergir amb Europa; incorpora altres canvis, com promoure l'estabilització dels investigadors, reduir les través burocràtiques... En definitiva, intenta disminuir la precarietat de la carrera investigadora. Urgeix trobar la manera d'incloure les demandes de totes les parts involucrades. Emmirallar-nos en països on el sistema de R+D+I funciona millor crec que hauria de ser el camí. Tot i que la precarietat és un patró dominant en el món de la recerca a tot el món, els Estats Units, per exemple, reserven algunes places als grups d'investigació que no depenen de finançament extern, a més d'avaluacions i revisions salarials cada any, cosa que permet una progressió ascendent de la carrera i més estabilitat. Això s'aconsegueix amb més partides de finançament específiques (públiques o privades) per al manteniment de personal base als centres de recerca i universitats, reduint la dependència del finançament extern de projectes competitius i afavorint el manteniment de línies d'investigació estables.

Finalment, doncs, trobar un consens és d'obligat compliment per tirar endavant la reforma de la llei de la ciència, per fer de l'R+D+I un motor per al desenvolupament del país. Mantenir i incorporar el capital humà en unes condicions dignes hauria de ser un dels principals objectius. Esperem que passat l'estiu rebem bones notícies i que el consens i l'interès comú siguin prioritaris i permetin la reforma d'una llei imprescindible per posar la primera pedra de la nova era del coneixement.