Un acord de claredat poc clar

Pere Aragonès al Plau de la Generalitat
3 min

Al debat de política general, el president Pere Aragonès va anunciar que volia proposar un "acord de claredat" a l'estat espanyol, tot invocant –sense esmentar-lo– el precedent de la llei de claredat canadenca. El president va remarcar que volia defensar aquest acord "recollint el màxim suport i la màxima complicitat de la societat catalana", sota la consideració que com més gran sigui el suport i el consens més força tindrà la posició de Catalunya davant de l'Estat i més legitimitat tindrà aquesta posició als ulls de la comunitat internacional.

En aquestes mateixes pàgines fa pocs dies Antoni Bayona discutia sobre la possibilitat d'aplicar la via canadenca a Catalunya. Podríem dir que Aragonès ha agafat el model al revés. Al Canadà primer és el referèndum i, si el referèndum revela una majoria clara a favor de la secessió, llavors ve l'obligació de negociar (amb el benentès, com assenyala Bayona, que "l'obligació de negociar no significa que aquesta negociació hagi d'acabar necessàriament amb un acord polític favorable a la secessió"). Per a Aragonès, en canvi, primer és la negociació i, si s'arriba a una entesa sobre el com i el quan de la votació, aleshores ve el referèndum.

El govern de Pedro Sánchez es va apressar a refredar les expectatives que una negociació entre l'Estat i Catalunya pugui conduir a la celebració d'un referèndum com el que somia Aragonès. Però l'independentisme unilateralista també es va apressar a anunciar que refusa l'acord de claredat del president, amb l'argument que no cal tornar a votar perquè ja es va votar l'1-O i ara tot el que cal fer és implementar la independència.

Un cop aclarit que el futur de l'acord de claredat no és gaire clar, en el que queda d'article podria ser interessant analitzar la invocació que va fer el president –aquesta sí del tot explícita– a la resolució 2381 de l'Assemblea Parlamentària de Consell d'Europa del 21 de juny de 2021.

Al debat de política general Aragonès va dir que la taula de diàleg amb l'Estat té dues potes: la de la fi de la repressió (llegiu: desjudicialització) i "l'altra, la de l'informe [sic] de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa [...], que ens convida a un diàleg i una negociació per resoldre el conflicte polític". Doncs bé: així com hem corregut a rellegir la llei de claredat canadenca, ens hauríem d'afanyar a recordar el contingut d'aquesta resolució.

Per començar, l'Assemblea reconeix que Espanya és una "democràcia viva" i que la mera expressió de punts de vista proindependència no és motiu d'accions penals. A l'hora de fer recomanacions, a part de totes les mesures de desjudicialització (incloent-hi, en aquell moment, l'alliberament dels polítics empresonats), l'Assemblea demana a les autoritats espanyoles que entrin en un diàleg obert i constructiu amb totes les forces polítiques de Catalunya, "incloent-hi les que s'oposen a la independència", per reforçar la qualitat de la democràcia espanyola a través de l'autoritat de l'estat de dret, el bon govern i el respecte total dels drets humans, sense recórrer al dret penal, "però amb ple respecte a l'ordre constitucional d'Espanya", i per trobar un compromís que permeti a Espanya, "una sòlida democràcia europea", resoldre les diferències polítiques, també sobre afers sensibles.

Com es pot comprovar, la resolució de l'Assemblea no va de referèndums sinó de negociacions que assumeixen l'ordre constitucional. I de negociacions que no concerneixen solament l'Estat i els partits independentistes catalans (o un subconjunt) sinó totes les forces polítiques. Vistes les poques perspectives de la via canadenca, el president Aragonès faria bé d'analitzar a fons la resolució parlamentària que ell mateix va invocar, per encarar una negociació que no sigui refusada d'entrada per l'Estat i surti del limitat perímetre independentista. A l'hora de copsar el sentir de la societat catalana sempre pot acudir als estudis del seu Centre d'Estudis d'Opinió. Quan se la deixa triar entre diferents opcions, la societat catalana mai s'arrenglera majoritàriament amb l'opció independentista (el pic va ser el 48,5% en un llunyà novembre de 2013), i ara mateix la suma d'autonomistes i federalistes torna a superar el 50%. I si algun consens clar hi ha hagut des que el CEO va començar a preguntar sobre això l'any 2006 és que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia. Posats a retrocedir pantalles, podria ser que la millora de l'autogovern arrossegués més complicitat de la societat catalana que la cançó del referèndum.

stats