L’acord d’investidura i el maltractament fiscal als catalans

El maltractament fiscal als catalans és una realitat objectiva de la qual és important distingir dos vessants. El primer està lligat a l’existència d’un dèficit fiscal amb l’Estat, provocat per la diferència entre el que l’Estat ingressa en concepte d’impostos pagats pels catalans i el que l’Estat gasta a Catalunya. Aquest dèficit representa prop del 10% del PIB català, un percentatge escandalós que s’ha anat mantenint més o menys constant al llarg de dècades, amb independència de qui governés a Madrid. La segona dimensió d’aquest maltractament fiscal no té res a veure amb l’Estat: és autoinfligida. Potser per això els polítics catalans no en parlen. Aquest vessant del maltractament té un significat molt tangible: els residents fiscals a Catalunya fa molt temps que paguen més IRPF, impost de patrimoni, impost de successions i donacions i impost de transmissions patrimonials (a més d’altres impostos especials) que la majoria dels ciutadans espanyols, cortesia exclusiva dels Governs catalans de torn amb el suport dels seus aliats parlamentaris. No és aquest l’espai per entrar en detalls, però és ben segur que els lectors damnificats en són ben conscients.

Hom pensaria que l’anunciada sobirania fiscal (a canvi d’investir el candidat socialista) hauria de posar fi, o com a mínim revertir parcialment, aquest doble maltractament fiscal. Però fins a quin punt la lletra petita de l’acord d’investidura és consistent amb aquest desig?

És evident que alguns punts de l’acord, principalment el respecte al principi d’ordinalitat en ingressos i despeses de l’Estat, contribuirien (si es complissin) a la reducció del dèficit fiscal. En aquest sentit, han de ser benvinguts. Però no ens enganyem: molts Governs de l’Estat necessitats dels vots dels partits catalans han promès repetidament reduir el dèficit fiscal i mai no ho han complert. L’eventual creació d’un consorci que assumeixi efectivament la gestió i execució de la inversió pública pot ajudar en aquest sentit (suposant que acabi sent operatiu). Però està clar que qualsevol assoliment en aquest àmbit serà fàcil de revertir el dia que no es necessitin els vots dels partits catalans a Madrid, i més davant d’un previsible canvi de govern. I els tribunals segur que no s’ho miraran de lluny. En qualsevol cas, el contrast entre la voluntat de singularitat d’uns i els canvis legislatius previstos en l’acord, aparentment generalitzables a totes les comunitats (un nou café para todos), ja són tot un presagi.

En relació amb el segon vessant del maltractament fiscal, és a dir, els impostos pagats de més pels catalans, el pacte d’investidura no podria ser més clar i contundent: en la línia i mitja escassa dedicada a fiscalitat (p. 16) s’acorda “mantenir l’impost de successions i de patrimoni en els tipus actuals i no implementar propostes de deflactació de l’IRPF.” Punt final. Cap referència a la desitjabilitat d’una normalització gradual. Res de res. Com a les portes de l’infern (mai tan ben dit), el missatge és clar: “Abandoneu tota esperança.” És cert que més endavant el document fa referència a la voluntat d’implementar una (mínima!) rebaixa de l’IRPF a les rendes per sota de 35.000 euros, però aquesta rebaixa ja s’havia acordat fa temps en el context de la negociació dels pressupostos per al 2024 i, per tant, en cap cas es pot interpretar com un dividend del nou estatus fiscal que Catalunya suposadament obtindrà a canvi de la investidura del candidat socialista.

Però de què serveix la sobirania fiscal si no permet acabar o, com a mínim alleujar, el maltractament fiscal als catalans, en totes les seves dimensions? El treballador que fins ara pagava, diguem, un 30% del seu sou en IRPF, ¿tindrà cap consol de saber que haurà de fer els seus pagaments a l’Agència Tributària de Catalunya en comptes de l’espanyola, donat que continuarà pagant exactament el mateix 30%? D’altra banda, és important ser conscients que el fet diferencial impositiu català en cap cas respon a una política progressista que pretén reduir desigualtats. És cert que els seus principals damnificats són fonamentalment professionals qualificats amb rendes de treball altes. Però el que molts ciutadans possiblement desconeixen és que les grans fortunes estan blindades respecte als impostos que les nostres esquerres defensen amb tant d’entusiasme (patrimoni, successions i grans fortunes), ja que el gruix del seu patrimoni està sota el paraigua d’empreses familiars i per llei està exempt d’aquests impostos (en un 95%, en el cas de successions). Per tant, progressisme de cara a la galeria i acarnissament sobre un grup políticament indefens. I sempre sense que s’enfadi l’amo, és clar.

Una consideració final sobre una qüestió no menor: posar per escrit en un acord polític públic la voluntat de “no implementar propostes de deflactació de l’IRPF” és, al meu parer, un insult a la intel·ligència dels ciutadans. Bàsicament diu: benvinguda la inflació que ens permetrà augmentar els tipus de gravamen aplicables sense que hi hagi hagut un augment del salari real del treballador. I tot sense necessitat de cap canvi legislatiu, ni cap debat ni tràmit parlamentari. Una cosa, ja prou impresentable, és permetre que això passi com aquell que no se n'adona. Però d’aquí a fer-ne bandera i posar-ho per escrit...