Un acord “magnífic”

Quan, d’aquí 30 o 40 anys, s’analitzi com va ser possible que Catalunya permetés l’arraconament de la seva llengua pròpia -un fet gens inusual en el marc d’una globalització que està arraconant milers de llengües-, es considerarà clau el triomf d’un cert relat en un moment clau per al futur de la llengua: el de la paraula bilingüisme com a nom del terreny de joc del que llavors es venia com a imparable procés de normalització. No pot resultar estrany que, pactant amb un franquisme no derrotat i encara molt perillós, i des d’una societat catalana ja molt espanyolitzada, el màxim punt de partida consensuable rebés aquest nom. El que costa més d’entendre és que tants catalans catalanistes creguessin massivament llavors, i alguns encara creguin ara, de bona fe, que la normalització era possible en el marc del bilingüisme. Tot poder una mica hàbil, quan pretén imposar el que un poble no vol, sap buscar i trobar la retòrica, les paraules, que embolcallen el propòsit de valors lloables i bones intencions. La idea que posant al mateix nivell una gran llengua mundial i una petita llengua, serà la segona i no la primera la que avançarà en detriment de l’altra -o que quedaran per sempre en simètric equilibri- és tan insostenible sociològicament, racionalment, que només emocions o pors molt fortes poden fer que la comprem.

La por i les emocions que han impedit a una majoria social descobrir abans que l’únic procés de normalització que podíem esperar del bilingüisme és el del castellà a Catalunya són filles de tots els traumes derivats d’una guerra civil i del desig, més que comprensible, de mantenir la millor convivència amb uns “altres catalans” que de seguida van ser marits, tiets i avis. Esperar que la comprensió racional pesés més en el debat que aquestes raons del cor era esperar massa. Fa uns 20 anys vaig arrencar un article dient: “La mentida més difícil de desemmascarar és la que necessitem creure’ns”. Necessitàvem creure’ns que podíem normalitzar el català -fer-ne la llengua comuna i necessària a Catalunya- sense posar en perill la convivència, i no vam trobar, com a societat, cap millor camí del mig que defensar el bilingüisme.

Ara, quan les conseqüències d’aquesta estratègia comporten que el castellà ja sigui la llengua principal o primera de la majoria de persones “que viuen i treballen a Catalunya”, la llengua amb què s’identifiquen la majoria de catalans, els polítics espanyolistes del PSC es mostren disposats a parlar del català a la taula de diàleg que algun dia es reunirà. I el ministre de Cultura espanyol, Miquel Iceta, amb el seu proverbial somriure bonifaci, ens assegura que el pacte per la llengua que ho posa tot en mans de cada centre és “magnífic, perquè posa la decisió al costat de la realitat”. Si jo fos espanyolista, també el trobaria “magnífic”, perquè sabria que la realitat dels centres amb més pes social del castellà -la gran majoria- fa impossible que tots sols puguin prendre les decisions per assolir el que Iceta descriu com l’objectiu: “Que els nanos a l’acabar l’escola dominin plenament el català i el castellà”.