30/07/2024

Un acord que sembla històric

Llegim a l’ARA que ERC ha anunciat finalment un acord amb el PSC per investir Salvador Illa a canvi d’un "concert econòmic solidari"; és a dir, el compromís perquè sigui Catalunya “qui recapti tots els impostos i després en transfereixi a l'Estat una part pels serveis prestats per l'administració de l'Estat i una altra en concepte de solidaritat interterritorial”.

Com que, per exemple, un jubilat, a Barcelona, no pot fer les mateixes coses amb la mateixa pensió que un jubilat a Lugo, perquè Barcelona és molt més cara, la solidaritat interterritorial s’hauria d’auditar bé. I és molt simbòlic, doncs –a les economies familiars passa el mateix–, que qui aporta faci l’ingrés a qui rep. Molt millor això que no pas que el que rep agafi el que necessiti de la caixa. Com a les economies domèstiques, és un principi de realitat saber les balances en tots dos sentits, perquè és la manera de corregir errors. En una família, serà normal que els que ingressen paguin la despesa de la hipoteca i el menjar. Els que no aporten –per exemple els menors– potser tindran dret a una remuneració, pactada de la manera que calgui. D’altres membres que no aportin diners –penso, per exemple, en avis o algú que s’encarregui de la intendència– podran, segons pacte, rebre també uns diners que ajudin a la seva independència. I en aquest sentit és molt millor, esclar, que el que aporta tingui uns diners per anar a comprar-se un vestit, que no pas que li diguin: “Et compro un vestit”. Oi?

Cargando
No hay anuncios

Tothom té dret a gastar en manicura o llibres a canvi de, potser, arròs bullit tota la setmana. Però per això ha de ser l’amo de la caixa. L’administrador. El que rep, per desgràcia, ha de retre comptes, perquè si no aporta –i és així de dur– no és tampoc amo dels seus capricis. Sempre és desitjable que tothom, tothom sigui autosuficient. Si no és així, el que aporta demanarà, com a mínim, bon rotllo. Que res es doni per descomptat.