Acords i expectatives

A primera hora del dia, pels conductes reglamentaris, es donava a conèixer la notícia de l'acord de govern entre el PSOE i Sumar, que no per previsible deixava de ser un pas necessari per seguir amb la part difícil de l'acord, els equilibrismes amb els independentistes bascos (que negocien des del seu habitual silenci) i els catalans (que es passen el dia gesticulant i fent rebombori). El PP de seguida va reaccionar amb un tuit en què intentaven fer gràcia sobre la “sorpresa” que els produïa un acord “contra tot pronòstic”. En la mateixa línia ludicohumorística, algú dins el PP va ironitzar sobre “la capacitat negociadora de Yolanda Díaz”, etc. 

Seguint en el mateix to benhumorat, se'ls podria replicar que almenys aquests arriben a acords perquè tenen amb qui intentar fer-los. Al PP només li queda com a interlocutor l'extrema dreta, i encara els acords de govern que subscriuen amb ells s'engronsen fort al cap de només cent dies d'aplicar-los, com succeeix a les Balears. La naturalesa antipolítica de Vox, les urgències de caixa del PP i la base ideològica ultranacionalista de tots dos partits (explícita en el cas de Vox, mal dissimulada en el del PP) són punts de partida molt deficients per a qualsevol idea de governança.

L'acord entre el PSOE i el qui ara sembla que és el seu soci natural, Sumar (els mateixos que ara proclamen això deien no fa tant de temps que el soci natural, i encara ideal, del PSOE, era Ciutadans), té com a mesura estrella la reducció de la jornada laboral, que, sol passar amb les grans mesures, és ara mateix més un anunci que una altra cosa, que caldrà veure quina forma exacta acaba prenent. Passa una cosa semblant amb l'oficialitat del català a Europa, que haurà passat pel Consell d'Assumptes Generals de Luxemburg d'aquest dimarts sense fred ni calor. A l'espera de veure com acaba, s'ha de reconèixer l'esforç que hi posa el ministre espanyol d'Exteriors, José Manuel Albares, en una comesa per a la qual se'l veu voluntariós, però insegur: és lògic, perquè l'estat espanyol no hi té cap pràctica, en la defensa de la seva diversitat cultural i lingüística, ni a l'exterior ni a dins les seves fronteres. Tot al contrari, té una llarga i profunda tradició i expertesa en la tasca de combatre-la i intentar posar-hi fi. De manera que se li ha de demanar a Albares, i (si arriba) al nou govern que presideixi Pedro Sánchez, constància i perseverança en aquesta nova línia d'actuació. La que ja s'ha obert amb l'ús de les llengües oficials al Congrés va en la bona direcció, i ara han de saber i voler i gosar poder continuar recorrent el camí obert. Mentrestant, les campanyes en positiu des d'aquí, com les de Plataforma per la Llengua o Òmnium, fan encertadament la pressió social que cal exercir perquè els governants recordin que la dignificació de la llengua catalana és una demanda real. Pel que fa als dirigents europeus, segur que saben que negar-se a l'oficialitat del català és una manera segura d'engrandir la intersecció, ara petita, que ajunta l'independentisme amb l'antieuropeisme.