Un acte de justícia al 'Sense ficció'
El Sense ficció de dimarts és un d’aquells documentals que serveixen per aclarir i reordenar algunes etapes clau de la història. El pas del temps dona una perspectiva diferent a les imatges i sovint és eficaç per interpretar millor els fets. Quan els anys han provocat que els esdeveniments es tornin confusos en la memòria i tinguem presents el context i alguns noms propis però no els fets, aquestes produccions són determinants per retornar a la societat el dret a conèixer què va passar, més enllà d’aspectes importants com recuperar la memòria històrica o fer justícia.
On és en Mikel? (Non dago Mikel?) aprofundeix en la detenció, tortura i assassinat del conductor d’autobusos Mikel Zabalza a mans de la Guàrdia Civil el novembre del 1985. El van detenir de matinada amb el fals pretext que pertanyia a ETA, juntament amb la seva parella, els seus dos germans i el seu cosí. El documental es construeix a partir de les imatges d’arxiu de l’època i d’entrevistes actuals que permeten reconstruir els fets, retratar la impunitat del terrorisme d'estat, aclarir el cas de Mikel Zabalza i fer-li justícia a ell i a la seva família en la mesura que sigui possible.
Si no vau poder veure On és en Mikel recupereu-lo, perquè més enllà de la història concreta porta a reviure una època. Ofereix, especialment a les generacions més joves que han sentit parlar dels temps més durs del conflicte basc, una perspectiva interessant que no té a veure amb les interioritats d’ETA –un terreny televisivament més explorat– sinó amb la societat basca en general i com va patir les ferotges conseqüències de la violència i la repressió.
Hi ha imatges d’arxiu que recuperen testimonis corprenedors, com el de la mare i la parella de Mikel Zabalza. N’hi ha que són indignants, com les intervencions de l’aleshores ministre Barrionuevo al Congrés de Diputats, que proven la impunitat i crueltat del govern. En el documental també es pot veure part de la feina del metge forense Paco Etxeberria, un professional extraordinari que ha documentat milers de casos de tortures policials al País Basc. Entrevista Ion Arretxe per documentar la seva història: va ser detingut el mateix dia que Zalbalza. Més enllà del seu relat devastador, commou el tacte del metge a l’hora de dirigir-s’hi, d’iniciar el procés d’enregistrament i de fer-li les preguntes. Arretxe explica amb naturalitat el que recorda i també la culpa i tots els matisos que acompanyen el trauma malgrat el pas dels anys. Quan acaba d’explicar-ho, el metge li agraeix la sinceritat i la generositat de compartir amb ell la seva història. I és aleshores quan Arretxe es trenca. Però la càmera agafa distància. És segurament un dels moments més humans i emotius que hem pogut veure a la televisió en els últims mesos. El documental és un acte de justícia, però manté sempre una mirada honesta, prudent i discreta. També és molt intel·ligent a l’hora de subratllar la humanitat, la compassió o la crueltat quan és necessari, deixant que siguin la contundència de les imatges i dels fets la que porti l’espectador a posicionar-se i a indignar-se.
