Activictimisme
El concepte d'immigració fa que ens vingui al cap un altre concepte molt important i sovint malinterpretat: la integració. A diferència del que moltes persones creuen, la integració no és l'oblit ni la traïció als teus orígens, sinó l'esforç i el compromís d'aportar alguna cosa al país que et rep i et dona l'oportunitat de construir aquella vida amb la qual somies. La manera en què els immigrants, especialment certes comunitats específiques, s'integren en la societat espanyola i com aprofiten les oportunitats existents és un tema de debat i reflexió.
Sovint percebo com persones immigrants, entre les quals es troba també la meva família, no valoren aquest país més que com una font d'ingressos i, per tant, per a la seva supervivència. Em causa tristesa veure que es fa poc esforç per aprendre la llengua local, per gaudir de la diversitat cultural que té Espanya, per compartir converses i alegries amb altres persones alienes a la pròpia comunitat, aquella a la qual pertanyem cadascú. És una llàstima.
Entenent que, a causa de la vulnerabilitat econòmica i social de moltes famílies immigrants, tota l'energia es destina a tirar endavant i sobreviure –ho he viscut jo mateixa–, considero de gran importància ser conscients que per generar més oportunitats per a la nostra família i per a nosaltres mateixos hem d'adaptar-nos al nou entorn i fusionar-nos-hi.
És important reconèixer que la integració no pot ser unidireccional; requereix l'esforç i el compromís de totes dues parts, malgrat que sempre s'ha posat l'èmfasi en el país d'acollida com a gran responsable de la immigració i les seves conseqüències. Enfrontem una societat amb por d'assenyalar que les persones que passen per un procés migratori també tenen responsabilitats, com qualsevol altre ciutadà del país, i no és una actitud racista exigir que es compleixin les lleis o demanar exemplaritat com a qualsevol persona amb una mínima intenció de fer del seu entorn un lloc agradable i harmoniós.
S'ha tornat políticament incorrecte i fins i tot censurable per a alguns col·lectius d'activistes antiracistes qualsevol exigència de responsabilitat a una persona immigrant, refugiant-se sovint en les dures experiències que moltes vegades vivim els immigrants i justificant que si en alguna ocasió cometem accions perjudicials socialment, probablement sigui a causa d'alguna opressió viscuda anteriorment. I em pregunto: on queda la responsabilització de les nostres accions? Em nego a formar part d'un sistema que ens educa per autocompadir-nos i adoptar el paper de víctimes en totes les circumstàncies possibles. Hi ha un gran nombre de persones que han trobat comoditat en moviments autodenominats antidiscriminatoris, tot i que ells mateixos són una font significativa d'odi i discriminació cap als altres. Queixar-se del racisme i de ser assenyalat per ser immigrant, però en referir-se a altres persones parlar de blanquitud no és lògic, a més de ser hipòcrita i exercir la mateixa discriminació de la qual es queixen.
L'activisme s'ha convertit en un negoci que genera molts diners, però lamentablement no fomenta ni promou el pensament crític entre aquells que segueixen cegament certes pràctiques i accions. No vull ser la pobra immigrant a qui discriminen per ser marroquina, musulmana o per qualsevol altra etiqueta, bàsicament perquè no em percebo a mi mateixa d'aquesta manera. Soc una ciutadana més, una persona més, amb tota una motxilla carregada d'experiències i vivències que m'han brindat un aprenentatge i diverses lliçons en aquesta vida, les quals utilitzo com a recurs per seguir caminant cap endavant amb l'objectiu ferm de construir un futur una mica millor per a mi i per a la gent que m'envolta. No sé si podré canviar el món, però almenys el meu món sí. Tots, d'una manera o una altra, hem enfrontat desafiaments a les nostres vides, com ara processos migratoris, dificultats econòmiques, familiars, culturals o acadèmiques. Tots hem experimentat reptes en la gestió de les nostres emocions i en el descobriment de la nostra identitat, i hem arribat fins i tot a enfrontar alguna crisi existencial. Cada individu té la seva pròpia història.
És important promoure la responsabilitat personal dels individus. La realitat és que cadascú és responsable de la seva pròpia vida i de superar els desafiaments vitals que li han tocat. A vegades serà més senzill i altres vegades no tant, però ningú va dir que la vida fos justa. No podem triar on néixer o en quina família, però sí que podem decidir quin camí seguir i amb quina mentalitat afrontar els obstacles que ens presenta la vida.
Estem construint una generació víctima. Tothom se sent ofès per qualsevol motiu i molts no aconsegueixen veure-hi més enllà de la defensa d'un discurs sovint absurd i que en realitat no els beneficia gens. El victimisme no condueix enlloc. Reeduquem la nostra societat des del respecte i el coneixement, no des de la llàstima. Cal abordar l'activisme de manera respectuosa i constructiva, amb l'objectiu centrat en la cerca de solucions pràctiques i no tant en assenyalar el culpable de l'origen dels nostres conflictes, ja que sovint l'origen resideix a la nostra ment.
