Activisme cosmètic

Fa dies que penso en l’aparició del Sindicat de Llogateres als premis Gaudí: en un moment de la gala, un actor del públic s’aixecava indignat de la butaca, es treia l’americana i, ensenyant la samarreta amb el logo del sindicat, prenia el control del xou, en un gest d’aparença revolucionària. Aleshores, van canviar el faristol elegant on els premiats recollien l’estatueta per un de ciment, d’estètica brutalista, van eliminar els focus de cinema per unes bastides d’obra i el nou presentador es va situar d’esquena al públic perquè, des de casa, la platea plena de gent fos el nou fons, en un símbol del Poble. Tot això, interpel·lant els polítics que, indemnes, seien observant el número teatral. Durant la gala, diversos premiats van reivindicar el dret a gaudir d’un habitatge digne i, fins i tot, van esperonar els espectadors a assistir al desnonament de Casa Orsola. 

Assegut en una de les butaques d’aquella platea, vaig pensar en l’entrevista de Broncano a Inés Hernand a La Revuelta: era a principis de desembre i, tot just aquella setmana, el PSOE havia decidit d’esborrar la lletra Q de Queer de les sigles LGTBIAQ+. Hernand va començar l’entrevista al programa fixant un adhesiu on deia “Queer” a la taula del presentador. La paraula prohibida pel partit que governa Espanya quedava impresa a l’attrezzo del programa més vist de la televisió pública espanyola. Un triomf? Una venjança? Un contraatac? O tan sols un gest fútil?

Hi ha coses que, d’entrada, em semblen ridícules. Per exemple: que es relacioni el Sindicat de Llogateres amb un faristol de formigó armat, bastides i samarretes amb logos de batalla. Qualsevol acció que vol ser disruptiva hauria de començar, al meu parer, per alliberar-se dels prejudicis que falsament carrega. Vull dir: reivindicar el dret fonamental de l’habitatge no té res a veure, avui, amb una estètica soviètica i de proletariat impostat. Per què aquells que volen canviar les coses insisteixen en idees caduques, identitàries, absurdament monolítiques? La realitat és complexa, sovint molt difícil de comprendre en termes absoluts, i també hem de dir que els que no es poden pagar el lloguer, avui, o els que fan fora de casa seva, potser tenen iPhones, vesteixen del Shein i no poden presumir d’haver llegit Karl Marx. 

Sento que, en els darrers anys, després de les grans mobilitzacions històriques amb què va culminar el Procés i la lluita pel referèndum, després de la resistència a Urquinaona, i, esclar, després de la posterior persecució política, hem convertit la protesta en una gestualització estètica, en un activisme cosmètic. El símbol ha substituït la lluita. Ja no tenim aquells intel·lectuals orgànics dels anys seixanta i setanta que encapçalaven manifestacions, però ara comptem amb influencers que comparteixen a Instagram la convocatòria de la darrera mani en defensa de Palestina. Ens pensem que fem activisme, però sols performem el fragment de guió que se’ns deixa actuar: hi ha, en tot plegat, l’assumpció d’un discurs que ens hem empassat sense adonar-nos-en, que diu que el gest transgressor que se’ns permet és aquest, el de l’espectacle i la performance, el de l'aparador i el simulacre, i l’executem com si agitéssim la transformació, mentre els polítics ens aplaudeixen des de platea. I tot això es deu, clarament, a haver assumit els discursos que criminalitzen la protesta. La protesta com fins ara l’havíem coneguda: la dels carrers, la de la resistència pacífica, la de les vagues generals, la de la solidaritat amb causes que no són les nostres, la dels talls de carreteres, la de concentracions massives. Amb tot això, em pregunto: quants nous afiliats va obtenir el Sindicat l’endemà dels Gaudí? Quants espectadors van canviar d’opinió respecte a la comunitat queer quan Hernand va mostrar aquell adhesiu a TVE?

Hi ha, en canvi, els efectes reals que produeix l’organització: Casa Orsola n’és un exemple. Al primer intent de desnonament, no em va semblar veure gent que fos cridada durant la gala dels Gaudí, sinó simpatitzants del sindicat i afins. Gent que es coneixen entre ells. És aquest moviment que va aconseguir aturar un segon intent de desnonament dimarts, i que ha fet que Foment del Treball es pronunciï en defensa absoluta de la propietat privada: en un comunicat del 3 de febrer, demanen als poders públics “que ajudin els propietaris en lloc de pressionar-los”. És a dir: els fa por que aquest sigui un precedent. No hi ha polítics, ara, aplaudint des de cap platea. Alguna cosa s’està fent bé. I potser té a veure amb no substituir el gest per la paraula, ni el cos per la imatge, ni l’activisme per la performance. De fet, potser caldria que ens preguntéssim, després de cada acció, si s’ha tractat d’un triomf, d’una venjança, d’un contraatac o tan sols d’un altre reel d’Instagram que tothom oblidarà en uns dies.