Actualitat de Lenin, en el centenari de la seva mort

És difícil abordar en un clima tan polaritzat la importància històrica i, sobretot, el llegat d’un personatge com Vladímir Ilitx Uliànov, àlies Lenin. El 24 de gener es compliran 100 anys de la seva mort, i trob que val la pena compartir algunes reflexions sobre l’actualitat del seu pensament i la seva obra, en aquests moments convulsos. Les teories tant de Lenin com de Marx abans varen ser reinterpretades pels diferents moviments revolucionaris al llarg de tot el segle XX, sovint de forma ortodoxa i poc coherent amb la manera com ells entenien la realitat: com unes estructures de poder que calia desvetllar i qüestionar, amb dinàmiques socials contradictòries. Amb Lenin s’ha usat el comodí de tot el que sona a comunisme (sinònim de foc infernal), i així no haver de reconèixer-ne cap aportació. Jo no ho faré.

Per començar, l'oposició de Lenin a la guerra imperialista resulta incòmoda fins i tot a Putin, qui representa l’antítesi de tot el que Lenin va defensar al llarg de la seva vida. Ell tenia clar que la guerra servia per tapar el conflicte de classes, i que els països europeus destruïen milers de vides d’obrers i camperols a guerres al sud i el nord que sols servien als interessos de les classes dominants. 

Lenin coincidia amb Marx en la desconfiança cap a l’estat, com una maquinària de guerra i repressió, una creació de les classes dirigents. Un dels tòpics que s’han fet servir per simplificar el seu pensament és la seva defensa de la 'dictadura del proletariat', quan en realitat el que defensava Lenin era la transformació de l’estat burocràtic i repressiu en una nova estructura gestionada per les classes populars. D’aquí la brega amb Kautsky, qui pensava que l’estat burgès era “reformable”. Alemanya, Espanya o Itàlia varen ser la demostració que no ho era, i que aquest podia tornar encara més repressiu de la mà del nazisme i els feixismes, la resposta de les elits als anhels revolucionaris de les classes treballadores de l’època. 

Els soviets –si més no els dels inicis–, inspirats en la Comuna de París, representaven un nou model d’organització popular (democràtica, autònoma, descentralitzada) clarament diferenciada de les estructures de l’estat tsarista. Convé recordar-ho aquests dies, en què la ultradreta torna a accedir als governs 'democràticament' arreu d’Europa, amb la complicitat d’uns capitalistes globals amb més poder que el dels capitalistes de fa un segle. O amb Elon Musk, la persona més rica del món, defensor d’una dictadura tecnofeudal i un dels principals aliats dels neocon.

L'estat del benestar va ser possible a Europa i al món occidental perquè la revolució liderada per Lenin va triomfar, més enllà de la seva gestió posterior. Els governs democràtics acceptaren millores en benefici de la classe treballadora perquè el contrapunt era el sistema soviètic, on el poder econòmic podria perdre el control dels mitjans de producció. El 'contracte social' ho va acabar de vestir.

Lenin era un revolucionari, però va saber teixir aliances amb altres estaments socials i grups polítics per anar transformant la política i la societat russa. El mateix defensava en economia: un sistema mixt en què la producció fos controlada no tant per l’estat (que és com va derivar el tema amb Stalin), sinó pel poble, a través dels soviets i altres mecanismes d’autogestió. El concepte polític de 'transició', entès com el trànsit d’un sistema cap a un altre, és sempre al centre de les seves reflexions: què fer aquí i ara, per anar avançant cap a la utopia revolucionària. Res a veure amb unes esquerres incapaces de teixir aliances estratègiques ni a escala local ni europea ni global.

La defensa de l’autodeterminació dels pobles també va ser una de les seves aportacions. La revolució es va iniciar a Rússia, i s’hi van sumar un bon grapat de repúbliques per l’encert de Lenin de combinar la sobirania de cada poble amb elements de solidaritat i sobirania compartida. La mateixa lògica va servir per afavorir l’alliberament i descolonització de molts pobles del sud avui alineats, a diferència de la hipòcrita posició d’occident, amb la causa de Sud-àfrica contra Israel pel genocidi del poble palestí.

Fins i tot la lluita mediambiental té un punt de connexió amb Lenin: el primer dia de la Terra es va celebrar el 22 d’abril de 1970 als Estats Units, casualment en l’aniversari del naixement del bolxevic, a partir de la confluència de l‘ecologisme amb el sindicalisme, i va donar lloc al naixement de l’Agència de Protecció Ambiental americana, entre acusacions de l'FBI de “propaganda comunista”. Molt abans d’això, durant la revolució russa, Lenin va participar directament en l’elaboració de diversos decrets (sobre la terra, sobre els boscos…) que es podrien considerar antecedents de les polítiques ecologistes. Avui dia, la jove Greta Thunberg és acusada del mateix, per assenyalar que el mal del clima és el capitalisme: propaganda comunista.

L’estalinisme va momificar Lenin i el va exhibir en un mausoleu contra la seva voluntat. També va enterrar i tergiversar el seu llegat polític, amb un model de de socialisme i de gestió del poder que Lenin no hauria compartit. En temps de fake news i 'infoxicació', recordem una de les seves grans frases: la veritat és sempre revolucionària.