Jo acuso (versió 2.0)
La controvèrsia Heard / Depp, o Depp / Heard, o com vostès vulguin (la hipersusceptibilitat ambiental fa aconsellable perdre el temps amb aquests matisos) no s’ha explicat gaire bé, al meu modest entendre. Pel que he anat llegint, molts creuen que el procés judicial forma part d'un divorci, però no és així. Aquestes persones van estar casades entre el 2015 i el 2017. La cosa va acabar en una separació legal, no en el judici que estem veient ara. L’actual procés deriva d’una denúncia formulada per Depp el 2018 arran d'un article al Washington Post on Heard insinuava que durant el seu matrimoni s’havien produït fets encasellables en la categoria de l’abús o de l’agressió. L’actor va interposar una demanda judicial per difamació, i l’actriu va respondre amb una contrademanda. La primera era de 50 milions de dòlars i la segona de 100. El context en què es van produir els fets era, doncs, el del moment àlgid del Me Too, no el del moment àlgid d’una ruptura matrimonial. Sense aquesta precisió no es pot entendre la veritable naturalesa del sainet.
La inusitada dimensió pública que està adquirint el cas podria recordar la de l’afer Dreyfus a finals del segle XIX (un oficial francès, el capità Alfred Dreyfus, judeoalsacià, acusat d’alta traïció i deportat a la penitenciaria de l’Illa del Diable, a la Guaiana). Els articles de l’escriptor Émile Zola van canviar substancialment el paper social del periodisme a Europa. Són comparables, aquests dos afers?
D’una banda, pot semblar que sí, i justament per aquesta raó he començat l’article recordant l’especialíssim context en què es va gestar la querella. En un altre sentit, en canvi, és evident que en aquests si fa no fa 125 anys s’han produït canvis qualitatius importants. Són els que subratllaré a continuació. Per començar, una pregunta gens retòrica: ¿algú creu seriosament que el gran debat catàrtic sobre l’antisemitisme que va aflorar a la França de la dècada del 1890 es podria repetir avui? Jo penso que no. Quan esclatà l’afer Dreyfus el 1894, Zola era un dels intel·lectuals més solvents d’Europa. Avui només seria una veu entre d'altres, condicionada pels milers o milions de comentaris anònims que, amb tota la impunitat del món i sense cap restricció, distorsionen qualsevol debat. La veu de Zola quedaria sepultada per les de @pepitosuperguai1984, @emcagoentotXXL, etc. Són milions. No hi ha res a fer, doncs. A més, s’encetarien milers de #zolaesunmentider, #zolatraidorcomdreyfus, etc. És el que està passant ara mateix amb la controvèrsia Heard / Depp, o Depp / Heard (o com vostès vulguin) Insisteixo: el detonant de la cosa va començar a les xarxes en el context del Me Too, i a les xarxes continua, tot i que sembla que ara el plantejament s’ha desplaçat a favor de Depp (la volubilitat del personal és la de sempre). D’aquí a un quart d’hora, o potser vint minuts, d’aquesta història no se’n recordarà ningú, però; i això em porta a la segona consideració.
L’afer Dreyfus va durar… 12 anys!, del 1894 fins al 1906, amb algun període àlgid com el del 1899. Avui resulta simplement inimaginable. La lògica mediàtica actual ni tan sols permet plantejar l’existència d’un debat que duri més d’unes quantes setmanes. Tot és efímer, superficial, massiu i impunement anònim. Un dia es crucifica Depp i l’altre Heard, i després tots a narcotitzar-se amb les sèries de Netflix, i 'nar fent. És quasi impossible escapar a aquesta lògica, entre altres coses perquè està convenientment mercantilitzada.
En tercer lloc, la cultura de la cancel·lació i la figura de l’intel·lectual crític són oli i aigua: resulten incompatibles. En el clima d’histèria antisemita que es va viure en moltes contrades d’Europa a final del segle XIX, les pressions per invisibilitzar Zola haurien estat brutals en cas de disposar d’alguna cosa semblant a les xarxes socials. Els comentaris anònims al “J’accuse…!” haurien precipitat tard o d’hora la seva defenestració del diari L’Aurore, on publicà l’article en primera plana i a sis columnes. En cas d'haver estat a la universitat, però, els defensors de la ciència de moda en aquell moment –la frenologia, que endevinava coses tot observant els cranis dels aris i dels semites– potser l'haurien entronitzat: el naturalisme de Les Rougon-Macquart no hi desentona gaire. La pseudociència frenològica va passar avall, però la carrera acadèmica dels pocs que s'hi van oposar també. Tot plegat suggereix la necessitat de començar a abordar determinades qüestions des de la perspectiva adequada, i de fer-ho sempre amb nom i cognoms en espais reduïts i silenciosos, sense interferències estèrils.
