Ada Colau ha de treure Betevé de l'atzucac
BarcelonaLa desagradable cancel·lació de tres programes –sense poder-se acomiadar de l'audiència– i els 21 treballadors acomiadats en dues tongades han evidenciat la delicada situació en què està la televisió pública barcelonina. Betevé és un canal poc convencional: tot i ser minoritari acumula un prestigi tant en informació de proximitat –recordem la cobertura de les manifestacions per la sentència del Procés– com en continguts culturals. Ha fet sovint allò que el Canal 33, actualment en coma, ha deixat de fer. Massa petita per ser una televisió generalista, massa gran per ser una local més, encara no té resolt el seu encaix ni el model de finançament.
L'actual crisi s'ha explicat molts cops com un fruit de la tensió entre la redacció i la direcció. Els primers van arrossegar, durant lustres, un greuge històric. Tot i que eren treballadors inequívocament de Betevé, prestaven els seus serveis via productora i, per tant, pel camí de les successives subcontractacions perdien beneficis laborals. Un cop la justícia va dictaminar que calia integrar-los a la plantilla municipal, es va obrir un segon conflicte: reclamaven cobrar d'acord amb l'escala salarial de l'Ajuntament. Això comporta un encariment de pressupost que l'actual consistori no sembla disposat a assumir. I parlem d'una televisió que ja fa massa temps que s'ha quedat sense marge per comprar a empreses externes, la qual cosa és una anomalia: es barra la porta a tot el talent emergent d'una ciutat que passa per ser activa i inquieta.
Amb aquests paràmetres, el marge de la direcció resulta ben escàs, ja que l'obligació dels gestors –moral, contractual i legal– passa per quadrar els comptes. A partir d'aquí, i entenent la frustració de la plantilla per com s'ha gestionat el problema, la crisi és prou estructural per actuar per elevació i exigir una solució política. L'àmbit de decisió ha de ser la Casa Gran. Colau es podria haver penjat la medalla de solucionar un pecat original carregat durant massa temps i generat molt abans del seu accés a l'alcaldia. I sí, solucionar-lo implica dedicar-hi inversió, però és que –segons avala la justícia– resulta que la fórmula anterior no deixava de suposar fer-se trampes al solitari.
Tenint en compte que regularitzar la situació d'uns 200 professionals és un increment de despesa sobrevingut per una causa externa al mateix funcionament ordinari de la televisió, és l'Ajuntament qui ha d'acotar el cap i pagar la factura. Barcelona ha de seguir apostant per un mitjà públic centrat en la cultura i militantment inclusiu. I si un govern dels comuns no s'ho creu, això, és que ja no hi ha esperança per als nostres mitjans públics.
