Columna completa de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) a l’Avui (31-XII-1995 / 1-I-1996). Avui se celebra el catorzè aniversari del naixement d’aquest diari que ara esteu llegint amb la gala La Nit de l’ARA al Palau de la Música Catalana. L’escriptor i periodista Josep Maria Espinàs era un exemple de persona culta moderna: integrava tant paper com digital en la seva dieta diària de consum periodístic.
Ara, en començar l’any, viurem un altre dia sense diaris. L'últim dia d'abstinència de premsa va ser Sant Esteve. He de confessar que quan em llevo i sé que no podré llegir els diaris del dia -ni que sigui un de sol!- m'agafa un desassossec estrany, em sento neguitós. Ara mateix he fet servir la paraula abstinència. Sí, tinc la síndrome reveladora que em falta alguna cosa habitual. La conclusió és evident: sóc víctima d'una addicció, sóc diariaddicte. Ja sé que puc obtenir informació d'actualitat rigorosa a través de la ràdio. Utilíssim servei de notícies. Milers de persones es lleven i, el primer que fan, és engegar la ràdio. O les ràdios. Tinc un amic que té un aparell de ràdio al bany, un altre a la cuina, un altre al menjador, un altre al rebedor... Els engega tots. Els té escampats per la casa de manera que, quan es desplaça pel pis, pot continuar escoltant a la cuina la informació que sentia mentre s'afaitava, i quan acaba d'esmorzar i se'n va al dormitori a triar una camisa i uns mitjons, sobre la calaixera té un receptor en marxa. Podria dir el nom i els cognoms d'aquest vell amic, i amb els anys he anat descobrint que no és un cas únic. He de dir que la ràdio és fantàstica? Però no és la meva droga, la meva droga és una altra. No me la injecto en una dosi intensiva per l'oïda, com els ràdioaddictes, sinó que la consumeixo pels ulls i la impregnació és més lenta, però més absorbent. La ràdio es pot escoltar mentre es fa qualsevol altra cosa, i aquesta és la seva virtut. Quan llegeixo el diari, jo només puc llegir el diari. És terrible. Els ràdioaddictes engeguen l'aparell i mentre escolten les notícies són capaços d'explicar a la dona, o al marit, que els espera un matí molt atrafegat, i n'hi ha que fins i tot xiulen mentre es pentinen i s'assabenten de les últimes informacions. Jo, assegut amb el primer diari a les mans, i en una tauleta immediata el diari que llegiré en segon lloc, em converteixo en una mena de monjo que ha fet vot d'immobilitat, a més del de silenci. Els rellegiré al vespre o a la nit els diaris del dia, perquè al matí els llegeixo una mica massa de pressa, que també he de treballar. Però aquesta estona matinal de premsa m'és tan necessària com a d'altres la sessió de gimnàstica. El dia que no tinc diaris, doncs, em sento esmaperdut. He provat una solució: llevar-me més tard, perquè l'absència sol produir-se en dia de festa. Però per tard que em llevi, necessito el diari, com els fumadors necessiten el primer cigarret. Ara penso inventar-me un altre truc: guardar-me, per al dia d'abstinència, un dels diaris del dia abans. Però em temo que no en seré capaç.