Addictes a les conspiracions
Quan no acabem d’entendre un fenomen, una temptació fàcil és refugiar-nos en les conspiracions, en la maldat oculta, en l’enemic invisible. Deixar volar la imaginació. Històricament, els jueus o les bruixes, per posar dos exemples, han estat els ases dels cops de les nostres desgràcies. L’expressió caça de bruixes no la tenim perquè sí. I l’Holocaust va ser el paroxisme d’una llarga culpabilització i persecució que es remunta a l’Edat Mitjana. El present no és immune a aquesta tendència a resoldre les pròpies desgràcies amb una fabulació adolorida i victimista que ens facilita la recerca constant de malvats sota les pedres. Hobbes és sempre un refugi segur: “L’home és un llop per a l’home”. Als qui no practiquen aquest art tan tranquil·litzador com excitant se’ls qualifica d’ingenus. ¿Com pot ser que no vegin que sempre hi ha un poderós pervers que ens vol esclafar?
La racionalitat és incòmoda, lenta i poc atractiva. No pot competir contra les conxorxes. És com oposar un assaig erudit a una pel·lícula de polis heroics contra assassins sanguinaris. Enmig del caos comunicatiu en què vivim, és més fàcil instal·lar-se en la pròpia bombolla de mems i titulars enverinats que fer l’esforç diari de llegir notícies a fons, de buscar articles d’opinió matisats, de contrastar. En definitiva, d’informar-se de debò. No hi ha color: el món de bons i dolents de les xarxes és infinitament més atractiu i plaent, encara que ens provoqui un plaer embrutidor i ens confirmi les nostres fantasies malvades. Un s’ha de començar a preocupar quan creu que tots els mals sempre li venen del mateix lloc, quan sempre hi ha una única explicació a les seves desgràcies.
Si el problema sempre són els immigrants o els negres o els homosexuals, o tots ells alhora perquè són els diferents, aleshores és que ja no hi ha fets, sinó obsessions. Si els periodistes, científics, historiadors i experts sempre ens enganyen, és quan un comença a donar crèdit a les teories conspiratives més estrafolàries i poc contrastades que corren per internet: Hitler va sobreviure a la derrota, les Torres Bessones les va fer caure la CIA, el canvi climàtic és un invent, el covid-19 el van fabricar uns perversos científics en un laboratori, les vacunes per combatre’l millor no posar-se-les perquè ves a saber... Els fets contrastables? Res. Vivim en el regne de les opinions i de les intuïcions malignes.
Hi ha cert independentisme que s’ha instal·lat en aquesta simplificació absoluta: Espanya és l’origen i el final de tot el que ens passa. Espanya sense matisos, com un tot, el mal absolut. És una explicació rodona, sense escletxes, que minimitza les contradiccions de la societat catalana, la seva pluralitat i febleses. Perquè al final el problema és a fora. En aquest cas, la teoria conspirativa consisteix en la construcció d’un enemic omnímode que ens allibera de tota responsabilitat i racionalitat i que, alhora, ens encadena a la condició de víctimes i en última instància justifica tot el que fem per alliberar-nos-en. Qualsevol intent de comprensió del problema polític entre Catalunya i Espanya, qualsevol via d’entesa o de diàleg, trenca la màgia perversa i, per tant, és vist com un engany o autoengany.
En aquest cas, esclar, hi ha fets, realitats. Hi ha una catalanofòbia constatable, hi ha la repressió policial i la persecució judicial. Hi ha Vox. I Casado. I l’ànima jacobina del PSOE. I la incapacitat de reconèixer la plurinacionalitat peninsular. I el greuge fiscal. Però si això ens impedeix veure altres cares de la realitat pròpia i aliena, si empobreix la nostra capacitat d’anàlisi crítica i autocrítica, hi sortim perdent.
Us recomano llegir l’entrevista que Sílvia Marimon va fer a l’historiador de Cambridge Richard J. Evans, expert en falses conspiracions, en la imaginació paranoica i les seves conseqüències polítiques.
Ignasi Aragay és el director adjunt de l'ARA
