Adeu a l'Alibri

Encara es deia Herder quan vaig començar les classes a la universitat. Aquella llibreria enorme just al costat de l’Edifici Històric de la UB em va deixar enlluernada la primera vegada que hi vaig posar els peus per comprar els manuals de les assignatures de la carrera. O sigui que Barcelona era això, no només una ciutat plena de records literaris que havia descobert a través de les novel·les sinó una ciutat on hi havia autèntiques coves d’Ali Babà llibresques, plenes d’inesperades troballes, de tresors de valor incalculable. L’Alibri era un veritable oasi de calma enmig del brogit del centre, un brogit que als que veníem de comarques ens semblava eixordador. Com una continuació natural dels jardins de les facultats de filologia i matemàtiques o els patis de tarongers, era un espai on s’aturava el temps. Els qui no teníem diners per comprar els llibres que s’hi venien també ens hi sentíem acollits. En el meu cas, estudiant de Renfe i Sagalés, m’hi endinsava quan acabava l’última classe i sovint havia de córrer en autèntics esprints per arribar a temps d’agafar el tren a plaça Catalunya o el bus a Casp perquè aprofitava fins a l’últim minut per fullejar algun exemplar que acabava de descobrir. Fins i tot quan ja era mare d’un nen petit i treballadora i no podia endarrerir-me ni un segon, no podia evitar quedar-me una mica més, només una mica, en aquell local de dues plantes que exaltava la meva imaginació fins a límits inversemblants. Tan inversemblants com veure’m algun dia, en un futur llunyà, amb la possibilitat de “tenir”, de poder adquirir molts d’aquells volums que trobava a les estanteries. Aquelles estones robades a la quotidianitat plena de deures eren les engrunes d’un pa que esperava tenir sencer el dia demà, quan deixaria de ser lectora de biblioteques i gaudiria d’unes parets folrades de llibres com els que tenien a l’Alibri. 

Allà vaig comprar els meus diccionaris d’àrab però també hi vaig descobrir material sobre la meva llengua materna que no sabia que existís. Hi havia infinitat de manuals d’idiomes llunyans, desconeguts, minoritaris, llengües mortes i vives. Als bulímics idiomàtics com jo ens feia la impressió que aquella era la taula parada d’un immens festí i que sí, podríem endrapar tot el que volguéssim. Però l’antiga Herder no era exuberant només en matèria filològica, a la secció d’humanitats hi podíem explorar els temes del present i del passat, del pensament i de la reflexió que al llarg dels anys ens han permès trobar obres que ens han il·luminat la foscor d’aquesta estranya vida líquida. 

No voldria que aquest fos un text panegíric però l’altre dia, l’últim cop que hi vaig anar, vaig descobrir que l’Alibri tanca. Una llibreria a punt d’arribar als cent anys, que va sobreviure a la Guerra Civil i a la Segona Guerra Mundial (l’empresa era alemanya), situada al costat de la Facultat de Filologia, cèntrica, gran, amb un catàleg enorme i divers, tanca. 

No és només la nostàlgia pels temps d’estudiant el que em porta a lamentar aquesta pèrdua, una pèrdua que ho és de ciutat. És que aquest tancament concret ens diu molt sobre el nostre temps, sobre el fet que cada cop tinguem menys espais de trobada físics, reals, en els quals puguem debatre col·lectivament. En el silenci d’aquell deambular sense ordre entre estanteries, en aquell descobriment d’autors i obres que no havíem anat a buscar expressament, hi havia una llibertat que serà difícil de trobar de manera virtual. Passar-se hores badant en una llibreria té molt poc a veure amb les cerques que puguem fer de manera online. A l’Alibri ni ens vigilava ni ens rastrejava ningú. A la xarxa, en canvi, naveguem sempre amb l’alè de l’algoritme al clatell.