Adeu, Angela Merkel. Has sigut la “líder del món lliure”

Angela Merkel el passat 22 de setembre.
22/12/2021
6 min

Al centre de Berlín, una tanca gegant mostra dues mans juntes que formen un rombe sobre un tors femení vestit amb una jaqueta verda. “Tschüss Mutti”, diu el cartell. “Adeu, mama”. Encara que no se li vegi la cara, els alemanys saben qui representa. El rombe, la jaqueta de color i la paraula Mutti són icònics, igual que la mateixa Angela Merkel.

Després de 16 anys, Alemanya diu “Tschüss” a qui durant tant de temps ha sigut la seva cancellera. La marxa de Merkel ha desvetllat a tot el país una nostàlgia afectuosa, tenyida d’un xic d’ironia. També es nota, però, una fatiga que voreja la irritació, una impaciència crispada per dir-li adeu i començar de cap i de nou. Com passa amb la majoria de comiats, hi ha una barreja de sentiments.

Sembla que una sortida discreta i gairebé ambivalent és el més adequat per a Merkel, una dirigent que mai ha buscat els aplaudiments. Però també revela una ironia sobre el seu estil de govern. Ara, al final del seu mandat, les qualitats que li han procurat l’èxit –la cautela i la coherència, la fermesa i la diligència– porten una part de la població a veure la seva partida amb alleujament. L’Alemanya construïda per Merkel durant gairebé dues dècades de govern ininterromput està disposada a començar una nova fase.

Tot i la calma que la caracteritza, el mandat de Merkel no ha estat exempt de turbulències. Ha portat el timó d’Alemanya a través d’una sèrie de crisis: el crac financer del 2008, la posterior crisi del deute a l’eurozona, la crisi migratòria del 2015 i, no cal dir-ho, la pandèmia. Va contribuir a pactar una treva –per bé que molt fràgil– entre Rússia i Ucraïna, va ajudar a negociar el Brexit i ha vist l’arribada i sortida de Donald Trump. Cadascun d’aquests esdeveniments podria haver provocat una gran divisió al món, però cap d’ells ho ha fet gràcies, en part, a Angela Merkel. 

El seu paper en aquestes crisis encara és objecte de debat. Molts progressistes afirmen que les seves polítiques d’austeritat han fet més mal que bé, i molts conservadors creuen que, el 2015, hauria d’haver tancat les fronteres d’Alemanya als immigrants. De tota manera, no és probable que canviï el veredicte general. Sota una gran pressió, Merkel ha sigut conservadora en el millor sentit de la paraula: ha mantingut la prosperitat, la cohesió i el rumb del país. El seu gran èxit no és el que ha construït, sinó el que ha aconseguit conservar.

Ara bé, la conservació es pot convertir aviat en estancament. Moltes de les mesures polítiques de Merkel que d’entrada van tenir un efecte estabilitzador comportaven a llarg terme un cost ocult. I això es comença a posar de manifest en el mateix moment que està a punt de deixar el càrrec. Lamentablement, els seus “pecats per omissió” –com em va dir Timothy Garton Ash, historiador britànic i expert en Alemanya– comencen a fer-se evidents.

Fixem-nos en Europa. Durant gairebé dues dècades, Merkel ha exercit amb gran protagonisme la funció de guiar la Unió al llarg d’una sèrie de reptes. Però, en aquest procés, ha acumulat problemes de cara al futur.

El 2016, per exemple, la cancellera va encapçalar un acord amb Turquia perquè Ankara acollís refugiats. Aquest acord va posar fi a una crisi migratòria d’un any, durant la qual més d'un milió d'immigrants van demanar asil a Europa. Però no és una solució gaire sostenible, ni per a Turquia –on les dificultats econòmiques i el nombre creixent de refugiats amenacen amb desestabilitzar el país– ni per a Europa. Els migrants, sobretot després de la retirada nord-americana de l’Afganistan i l'ocupació del país pels talibans, continuaran buscant refugi al Vell Continent. Cal trobar una solució viable que tingui en compte les necessitats dels immigrants i les dels ciutadans.

En altres àmbits l’estratègia de Merkel tampoc ha acabat de reeixir. La seva gestió de la crisi del deute a l'eurozona va contribuir a assegurar el futur del bloc, però a costa de deixar intactes unes dinàmiques subjacents: l’excessiu endeutament dels països del sud i una unió monetària desequilibrada. La seva política conciliadora amb Rússia, sobretot pel polèmic gasoducte Nord Stream 2, sembla cada vegada més indefensable veient com Vladímir Putin consolida el seu règim sense cap mena de contemplacions.

La seva tendència a no censurar Hongria ni Polònia per la vulneració de l’estat de dret ha protegit el bloc de la desintegració, però també ha permès deixar de banda interrogants fonamentals sobre el caràcter d’Europa. En absència de Merkel, els dirigents europeus –també el següent canceller d'Alemanya, sigui qui sigui– hauran de determinar el rumb de la UE en el futur. Quin camí seguirà enmig de la creixent rivalitat entre els Estats Units i la Xina? ¿Fins a quin punt adoptarà una estratègia de defensa més autònoma? I com combatrà l'ascens de l'extrema dreta?

Al seu país, Merkel ha seguit una pauta semblant. Fixeu-vos en l’economia. Sí, durant el seu mandat el superàvit de les exportacions ha arribat al màxim històric, i el 2019 el PIB alemany va assolir un rècord històric. Però ha sigut a costa de reforçar la dependència respecte al mercat xinès –per a alguns, excessiva–, cosa que la cancellera no ha intentat resoldre. És més, com que va protegir la indústria automobilística alemanya perquè no hagués d’adoptar objectius més ambiciosos sobre les emissions de carboni, a la pràctica Merkel va exonerar els directius de la necessitat d’innovar. Aquest és un dels motius pels quals les empreses automobilístiques alemanyes han de lluitar ara per mantenir-se al mateix nivell que les nord-americanes i les xineses.

A més, tenim el canvi climàtic. Merkel, que intentava protegir les indústries més importants i tenia por d’imposar massa canvis als votants, no ha aplicat cap pla realment ambiciós per reduir les emissions fins a la part final del seu mandat. I, tot i que la proporció d’energies renovables ha crescut fins al 45% mentre ha ocupat la cancelleria, nombrosos experts coincideixen que, si segueix la trajectòria actual, el país no complirà el seu objectiu d’esdevenir neutre en carboni abans del 2045. Per bé que a l’estranger l'anomenen la “cancellera del clima”, Merkel ha pres unes mesures molt modestes per afrontar el problema decisiu de la nostra època.

Tot plegat dona com a resultat un país acollidor i alhora consentit que no té ni idea dels perills que li esperen. Ursula Weidenfeld, periodista especialitzada en economia i autora d’una biografia recent de la cancellera, ha comparat l’Alemanya de Merkel amb la Comarca del Senyor dels anells, de J.R.R. Tolkien. Tranquil·la i pròspera, reconfortant a l’antiga, satisfeta d’ella mateixa fins a l’autoengany i amb una ingenuïtat simpàtica però inquietant: l’analogia és molt encertada.

Merkel ha protegit la Comarca, que és el que els alemanys esperaven d'ella i el motiu pel qual ha guanyat quatre eleccions generals seguides. Però, durant aquest temps, ha fomentat la peculiar indiferència alemanya per la resta del món i la seva falta de voluntat per canviar, innovar o fins i tot debatre diferents maneres d’avançar.

La cancellera també s’ha mantingut sempre inamovible. Humil i sense pretensions, es considera una servidora del seu país. Però a canvi d’aquest servei, de la seva dedicació i competència, esperava –exigia fins i tot– una confiança cega. Cada vegada tenia menys paciència amb la sempiterna xerrameca de la classe política alemanya.

La seva famosa frase durant la crisi migratòria –“Ho podem fer”– va ser per a alguns una dosi d'optimisme molt benvinguda. Però per a d’altres, sobretot dintre del seu propi partit, era una imposició, una mena de decret reial des de les altures que silenciava l'oposició i coartava el debat. Potser aquesta tendència s’ha anat reforçant amb el pas del temps. Diuen que, durant la primera onada de la pandèmia el 2020, abans d’una de les interminables reunions amb els presidents dels 16 lands es va queixar de les “orgies de debats sobre la reobertura del país”.

Va ser un rampell inusual, però va posar de manifest un malestar creixent davant dels seus mètodes i resultats. Al cap i a la fi, la pandèmia ha tret a la llum la falta de serveis digitals a Alemanya, la necessitat de modernitzar la sanitat pública i la vulnerabilitat de les cadenes de subministrament de l’economia. Les inundacions del juliol, en què més de 200 persones van perdre la vida, han sigut un tràgic toc d’atenció: el país no és immune als perills de la crisi climàtica. En aquest context, la perspectiva d’un canvi –per molt familiars que siguin els candidats– ha esdevingut més atractiva.

Fa només un parell d’anys Merkel va ser entronitzada com la “líder del món lliure”. Davant del caos i disrupció de Trump, el seu estil sobri i prudent despertava gran enveja. Ara, en un nou gir de la història, fan falta unes qualitats diferents. Estic segura que en un futur no gaire llunyà els alemanys trobaran a faltar sovint Angela Merkel. Ara, però, ha arribat l’hora de dir adeu. Tschüss Mutti

Copyright The New York Times

stats