Adeu, Company; hola, Prohens
D'entrada és una bona notícia que Biel Company no hagi arribat a ser mai president del Govern balear —ni a prop fer-s'hi—, perquè no estava qualificat per ser-ho. De fet, no estava qualificat per exercir cap responsabilitat de govern, com ho va demostrar en la seva primera etapa política. Van ser els anys 2011-2015, en què va exercir d'home fort de l'extravagant, improductiva i autoritària presidència de José Ramón Bauzá. Les grans aportacions de Company van ser una foto d'ell i Bauzá aplegant garbes, i també una escala de collir figues plena de sobrassades penjades, amb què el president que odiava les camisetes verdes solia decorar els seus actes públics. Company també va anar a Cabrera amb el conseller d'Educació Bosch, el del TIL, a menjar llagosta i beure xampany (i a gravar, segons van dir, un vídeo educatiu). Bosch va perdre el càrrec a causa d'aquest escandolet, i va ser substituït per una senyora que deia sa moma (en referència al museu MoMA de Nova York) i que invocava un suposat “Informe Trepitja” sobre la qualitat educativa. Company en va sortir indemne, del sainet, i això li va fer guanyar, a ulls d'aquells que confonen la intel·ligència amb la capacitat d'arrossegar-se, una certa fama d'home astut i maniobrer. Company, però, en realitat no pertany a la realitat del nostre temps. En molts d'aspectes és un home de fa cent anys, concretament de la part menys interessant de la societat de fa cent anys.
Tot en el Govern de Bauzá va ser un pur disbarat, però Biel Company va aconseguir anar sempre més avall. La seva idea de fer oposició va quedar resumida el dia que, davant de Mariano Rajoy, va amollar, amb el seu castellà macarrònic: “No te preocupes por Armengol, Mariano, ya nos encargamos nosotros de ella”. Va fer empegueir tothom que el sentís, però a Company i als altres dirigents del PP balear els degué semblar divertit. Durant la pandèmia no n'ha encertada ni una i s'ha limitat a repetir al Parlament l'argumentari que li enviaven escritet des del partit, esperant (com Casado, un altre fracassat, ho esperava amb Sánchez) que la crisi del coronavirus fes caure la seva adversària, “sa senyora Armengol”. La seva manera d'entendre la gestió pública és posar-se al servei dels que han comandat sempre aquí, als quals ell mateix considera que pertany. És incapaç de construir un discurs mínimament presentable, perquè es complau a expressar-se d'una manera que ell es pensa que és popular però només és pobra i malgirbada. Va superar també Bauzá pel que fa a la calamitat dels seus resultats electorals. Que no caigués com a líder del PP de Balears l'endemà de les eleccions de fa dos anys es deu només a l'absolut desinterès del PP de Madrid en la seva delegació illenca.
Per molt que aquí els aduladors de guàrdia insisteixin a voler fer suposar el contrari, al PP “de Madrid” els importa ben poc què passi o deixi de passar al PP de Balears, enfeinats com estan en altres batalles (entre elles, deixar la seu del carrer Génova, com a conseqüència de la corrupció). Que agafi el relleu de Company Marga Prohens, o qualsevol altre, és del tot indiferent a una direcció del partit que prou feina té a lluitar contra la seva pròpia inoperància. Marga Prohens, com Sebastià Sagreras, seguint la línia iniciada per Company, són capaços de rebaixar encara més el nivell de la formació que lideraran d'ara endavant. Acumulen els mateixos defectes, començant per un provincianisme que els farà dubtar entre l'intent (necessàriament fallit) d'imitar l'èxit d'Isabel Díaz Ayuso a Madrid i la voluntat de mantenir la fórmula del PP de “lo nostro”. El millor que pot passar és que s'assemblin a Company també en el fracàs, i que pel bé de tothom no arribin a governar mai.
