Adeu a García-Castellón
Seguint la tradició hispànica de deixar que dels tirans se n’encarregui el temps, el jutge de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón ha arribat al final de la seva lamentable carrera: a força de fer anys li ha arribat, inexorablement, la jubilació.
És correcte qualificar de tirà un jutge? Sí, si el jutge en qüestió perverteix el poder que representa fins a convertir-se en la segona definició del mot tirà que dona el DIEC: “Persona que exerceix una autoritat opressiva”. García-Castellón ha estat un cas extraordinàriament representatiu d’allò que coneixem com a judicialització de la política, la infecció autoritària més greu que pateix la democràcia espanyola. Si la justícia actua de part, amb el propòsit evident no tan sols d’afavorir uns interessos polítics concrets, sinó també d’enfonsar literalment en el descrèdit i la misèria aquells que defensen uns altres interessos, aleshores l’estat de dret fracassa.
A Catalunya, García-Castellón ha estat conegut sobretot com a assot i martell d’heretges independentistes, per vies no ja heterodoxes, sinó contràries al dret, com han repetit en multitud d’ocasions els Martín Pallín, Pérez Royo, Joaquín Urías i altres veus progressistes que intenten posar rigor dins el món magmàtic, i predominantment ultranacionalista i reaccionari, de la magistratura espanyola. Ha arribat a ser un jutge conegut per com retorcia no ja la paraula i l’esperit de les lleis, sinó també la realitat mateixa: les instruccions dels seus casos més famosos, com les que va inventar (és la paraula exacta) contra els CDR i contra Tsunami Democràtic, causen estupor i vergonya aliena. Tant li era atribuir a una protesta a l’aeroport la mort d’un viatger francès que en realitat havia patit un infart, com cursar acusacions falses de terrorisme contra tots els seus enemics polítics, als quals sumia en un fangar judicial del qual només se n’han pogut sortir amb una llei d’amnistia. I encara no tots, perquè l’amnistia continua sent obstruïda, posposada o directament negada per jutges patriòtics com García-Castellón, que sempre s’hi va posicionar monolíticament en contra.
El nostre protagonista també va perseguir amb acarnissament Podem i qui va ser el seu líder, Pablo Iglesias, amb acusacions igualment falses. En canvi, ha fet, amb el temps, una llarguíssima llista de favors al Partit Popular: des d’exonerar Esperanza Aguirre del cas Púnica fins a evitar que María Dolores de Cospedal fos acusada per la seva implicació en el cas Bárcenas, passant per fer sortir de presó l’expresident de la Comunitat de Madrid Ignacio González, arxivar (dues vegades) la causa contra l’expresident de Múrcia Pedro Antonio Sánchez, negar-se a investigar la relació entre dos individus com Inda i Villarejo, entre molts altres episodis igualment obscurs. Per tot això no va ser mai perseguit ni castigat; sí que va ser premiat amb ascensos i destins a París o a Roma, a pesar de la seva incapacitat per expressar-se en cap idioma que no sigui el castellà. I bé, ha arribat a l’edat i es jubila. I això és tot.