Un adeu tan simple

L’arribada de la primavera es viu amb emoció. Ho dic ara, que travesso els Alps des del cel. La setmana passada, uns amics van provar d’anar a esquiar i es van trobar la neu desfeta, massa tova. Els organitzadors del festival de literatura on m’han convidat, en un cim remot on es parla romanx, a l’est de Suïssa, m’ho han advertit: la neu ja no hi és. Però resulta que hores abans d’enlairar-me hi ha hagut una darrera nevada i ara desitjo trobar-me la vall empolsimada, imaginar Katherine Mansfield curant-se de tuberculosi en algun d’aquests xalets encastats a la muntanya, entre avets i teulades verticals, morint de fred en un hivern implacable.

Escric des del castell d’aigua d’Europa, la muntanya prop d’un poblet anomenat Sils Maria, allà on Nietzsche es va il·luminar amb la idea de l’etern retorn i va escriure gran part d’Així parlà Zaratustra –diu la llegenda que aquest racó de món està tocat per una màgia única, i us ho puc ben certificar–. El cabal generós que zigzagueja descendint aquesta carena lluminosa i verda desemboca al mar Adriàtic, al mar del Nord, al mar Negre i també als rius Po, Rin i Danubi. D’aquí aquest saber-se la deu d’alguna cosa, d’aquí el bateig: imagina l’excés de l’aigua fredíssima, la força que rega diversos racons d’Europa, que li aplaca la set. 

Una mateixa neu fosa encén aquest riu que se separa, es bifurca, s’acomiada inevitablement del seu origen. L’aigua que arriba a les ribes del mar Negre és la mateixa que la que descansa, finalment, a l’Adriàtic, on aquest estiu em banyaré. La mateixa aigua, però diferent. D’una revolada, assegut al tren vermell que travessa les muntanyes com un rèptil mil·lenari, penso en l’amiga que fa uns mesos era amiga i ja no ho és. Pot ser massa fàcil, el símil, però és així: evoco els viaranys que se separen, els rius que, com les persones, prenen vies diferents. Així, tan inexplicablement, tan senzillament comprensible: era amiga, i ja no ho és. Penso també en els moments en què vam creure’ns el castell d’aigua d’Europa, vull dir, una força fora mida que ho podia tot i que a tot sabia arribar: cap mar no era prou llunyà perquè nosaltres no hi menéssim, cap riu no podia enyorar la nostra força, perquè érem arreu, invencibles. El comiat va ser estrany, silenciós. Sobtat, podria dir ara, si el temps no m’hagués atorgat el poder de llegir en diferit el que aleshores vivia en silenci. 

Des d’aquí, em pregunto si podem convertir els comiats en una experiència diferent: bonica, perquè la cosa viscuda té importància; amorosa, perquè el vincle no es desfà d’un segon a l’altre; festiva, perquè el desig batega encara als cossos; respectuosa, perquè hi ha atenció en allò que no suma, perquè hi ha atenció en allò que es desfà. Les intencions d’un comiat són confuses, sovint inexplicables. Exposar-les, donar-los espai, també és una manera de ser fidel a la història compartida. No sé per què me’n vaig, però me’n vaig. Intueixo que em separo per aquesta raó, t’ho dic. Compartir el desenllaç és oferir temps a l’altre, renunciar a robar-li hores a algú que has estimat mentre no deixa d’investigar, atabalat, el motiu que desconeix i que, bé ho saps, no descobrirà (per què, per què ha marxat, per què insistentment bategant al pensament, per què, per què). 

L’excés de l’aigua que cavalca generosa i que sento moure’s des de l’habitació de l’hotel –que subtil, el llenguatge dels rius– em recorda les sequeres de casa meva, del meu país, per a qui escric aquestes línies. Els embassaments baixen, les restriccions planen, la pluja no arriba. Llegeixo els diaris a la pantalla de l’ordinador i el riu no para de sonar, com si cridés. Deu ser una mica això, l’adeu: aquesta sequedat sobtada, aquesta enyorança de l’aigua, aquest voler més i no tenir-ne, aquest mirar l’ahir per preguntar-se com s’ha arribat fins aquí –saber, molt clarament, que no es pot tornar enrere–. Els comiats també arriben perquè hi ha alguna cosa que, tot d’una, ja no hi és: la pluja que no plou, la neu que no neva. I el comiat, aleshores, és la conseqüència: el silenci que arriba després.

Però soc al castell d’aigua d’Europa, em repeteixo, l’aigua és generosa, no cal patir. Aquí els rius encara no s’han separat, la neu es desfà lentament i el cabal no deixa de córrer ni un sol moment. No cal patir. Almenys encara.