Adeu a les xarxes
PalmaLa vida personal pot ser millor sense formar part d’aquest circ que conformen les xarxes socials. Dic pot perquè aquesta afirmació només engloba una part de les persones, entre les quals em trob. No negaré que les xarxes socials m’han resultat ben divertides durant un temps, però a hores d’ara només em generaven la sensació de pèrdua de quocient intel·lectual. Cada minut que hi passava contemplant-ne l’espectacle, em sentia més beneita. Evidentment aquí encaixa a la perfecció el tòpic: “No ets tu, som jo”. Per mi ha estat com quan vaig deixar de fumar, perquè quan se’m cola el pensament que una cosa no té gaire sentit, no hi ha manera que no l’acabi abandonant.
Hi ha periodistes que troben que les xarxes són útils per a la feina, i és veritat. Però, consider que puc contemplar-les sense fer palesa la meva presència personal, sense mostrar de què vaig sopar en aquell restaurant tan maco, sense posar les ungles pintades dels peus davant de la mar i sense relatar les gracietes que qualsevol persona es va trobant en el dia a dia, perquè el dia a dia és una aventura plena de petits detalls ben interessants. Resulta que, quan deix que les històries es quedin amb mi, sense compartir-les amb persones que no conec i a les quals no deuen interessar, agafen una intensitat inusitada, es tornen moments irrepetibles, que no tornaran.
Quan era estudiant, un professor d’Estètica ens va parlar d’un text de Walter Benjamin: L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica. Benjamin, un intel·lectual d’aquells que ja no en queden, es demana com es transformen les obres d’art quan són reproduïbles tècnicament. Amb un exemple s’entendrà millor. Quan no existien les gravacions musicals, les persones que anaven a un concert eren conscients que vivien instants únics i irrepetibles. Això em fa pensar que moments així devien ser al·lucinants, que es devien esprémer al màxim. La cosa canvia si puc accedir a la gravació d’aquella música, si puc escoltar la Simfonia núm. 7 de Beethoven cada vegada que vulgui. Els moments agafen certa pàtina de vulgaritat perquè es tornen més normals. És clar que el directe té alguna cosa que no trobarem a un disc. Però aquelles notes tornaran a les nostres orelles quan ho desitgem.
Emulant d’una manera barroera Walter Benjamin, podríem parlar de la vida en l’època de la seva reproductibilitat tècnica. I alguns lamentam que això també implica certa pèrdua d’incommensurabilitat. Per això, dir adeu a les xarxes és una recerca de moments màgics, únics, irrepetibles. Evidentment, és impossible tornar a un món analògic. Però això no implica que no puguem decidir com volem estar en un entorn digital, si d’una manera orientada a l’àmbit públic o resguardant la privacitat i vivint els moments sabent que acabaran i que no hi quedarà constància. No sentir la necessitat de mostrar ni de mostrar-se ha de percebre’s com el luxe de tancar la persiana abans d’anar a dormir.
