Un adolescent s’educa als cinc anys

Per ventura és un poc antintuïtiu, però no s’educa un adolescent als 15 anys, sinó als cinc. La història recent del país, a més, ho ha il·lustrat amb proves tan irrefutables com la trajectòria de Felipe Juan Froilán de Marichalar y Borbón.

El 22 de maig del 2004, quan els seus tiets Felipe i Letizia varen contreure matrimoni a la catedral de La Almudena, Froilán va saltar a la fama davant 25 milions d’espectadors i ja va prefigurar, a la tendra edat de cinc anys, el que havia d’acabar essent una adolescència i una primera joventut 'complicades'. Qui no el recorda martiritzant els altres patges goyescos i, sobretot, clavant una coça monumental a la discreta Victoria López-Quesada y Borbón Dos Sicilias? Angelet...

Ara el nostre royal més mediàtic –quart en la línia successòria– té 24 anys i s’acaba de mudar a Abu Dhabi després d’un llarg reguitzell de campechanadas, que sempre el situen al lloc dels fets: tiroteig a la discoteca Opium de Marbella, brega amb navalles a la sala Vandido de Madrid, tancament per part de la policia d’un after il·legal de la capital, fosc episodi de caça en què va acabar ferit a un peu... Des de Secundària arrossegava problemes amb els estudis –repeticions, abandonaments...– que es varen anar tractant a diversos internats estrangers i que han acabat aconsellant la coneguda 'Solució Emirats', de gran predicament a la família.

Actualment els adolescents són una gran preocupació social. I amb motiu: la setmana passada José Díaz Cappa, fiscal coordinador de Menors de les Balears, exposava a l’ARA que en el darrer any i mig els delictes comesos per menors han augmentat un 10% i que els més freqüents són els sexuals, els de violència domèstica, els de lesions greus i els relacionats amb la tecnologies.

Díaz Cappa relaciona directament l’augment de la delinqüència provocada per menors amb les xarxes socials, que els han desposseït encara més de referents adults: “No veuen necessari acudir a ells, sinó que directament cerquen el contingut que volen”. Igualment considera la sobreprotecció un “factor de risc” i insisteix en la necessitat d’ensenyar els menors a ser responsables dels seus actes.

Paral·lelament, han estat setmanes molt dures pel que fa a la salut mental dels adolescents i han anat arribant notícies extremadament tràgiques, com el cas de les bessones de Sallent, l’intent de suïcidi a la Ràpita o l’ultimàtum de l’institut de Mislata, que es  declara incapaç de fer front a una responsabilitat tan gran sense recursos ni preparació suficient.

És evident que la pandèmia va agreujar i accelerar una tendència que ja es començava a percebre i que va potenciar mals hàbits com la dependència tecnològica, el solipsisme emocional i la baixa tolerància a la frustració. Segur que ara la solució serà demanar/concedir 'més' (més recursos, més professionals, més programes...), i que tornarem a oblidar que la solució més eficient sempre sol estar en el 'menys'. En aquest cas, menys mòbils, menys sobreprotecció i menys distraccions que desviïn dels objectius educatius crucials.

Francisco Villar, coordinador de conducta suïcida en adolescents de Sant Joan de Déu, ho té clar: “No haurien de tenir mòbil abans dels 16 anys”. La situació de les nines és encara més dramàtica: els intents de suïcidi d’al·lotes menors d’edat s’ha triplicat els darrers cinc anys. Villar també ho relaciona amb el terrible efecte que tenen els mòbils en les joves: “Elles fan servir el mòbil per saber què espera el món d’elles, no per relacionar-s’hi. Comparen contínuament la seva felicitat i ho tenen molt difícil”. 

Segurament és el moment adequat per recordar que els menors de les Balears són els que passen més temps davant les pantalles –vuit hores diàries, entre setmana; 10,5, els caps de setmana. No és hora de començar-nos a plantejar qualque cosa?

Però sobretot és el moment de recordar que un adolescent s’educa als cinc anys i que, per tant, hem de començar urgentment a prevenir els problemes de salut mental des d’Infantil i Primària, i això no significa més supervisió psicològica ni fer murals sobre el bullying o el suïcidi. Això significa, sobretot, no fer creure als infants que són el centre del món. Òbviament perquè no ho són ni ho seran, però, principalment, perquè no els convé gens pensar-s’ho.

L’escola ha de tornar a ser un lloc d’aprenentatge, d’esforç, d’assumpció de responsabilitats, d’acceptació de les normes, dels límits i de les limitacions, i un potent generador de resiliència, capaç de garantir una autonomia personal primerenca i una bona gestió del fracàs i la frustració.

Haver convertit l’escola en un ChiquiPark permanent, on duim els nins, explícitament, a passar-s’ho bé, ser feliços i ajornar indefinidament la maduració; francament, no sembla la direcció correcta.