Adolescents i preservatius: tot pot passar
PalmaQuan saps que un fill ha començat a tenir relacions sexuals, sempre que siguin dins d’una normalitat, el primer deure moral que se t’imposa és superar cert complex d’ancianitat i decrepitud. És important que deixis de pensar en les teves primeres relacions, en les sortides amb els amics i en amors intensos que acabaven tan aviat com arribaven. Bàsicament, es tracta de no tenir enveja del moment meravellós que viu el teu fill i de deixar de plorar perquè tal vegada tens un peu a la tomba.
Però la feina no acaba aquí. I menys encara en l’era de la pornografia i del sexe de dubtosa moralitat. Amb elegància i savoir faire, pots intentar esbrinar coses: s’ha enamorat o no? Es comporta de manera respectuosa? El respecten? Se sent a gust? Ha fet coses que en realitat no volia fer? Ha pressionat l’altra persona perquè fes coses que potser no volia fer? Pren precaucions? De tan senzilles, són preguntes ben complicades, però afrontar-les pot ajudar molt.
Gràcies a les converses, he sabut que el meu fill estava enamorat, que feia mesos que sortia amb la seva estimada i que la seva primera relació ha anat tan bé com ha estat possible, amb precaucions incloses. Un aclariment: l’amor no és una condició sine qua non per iniciar-se en el sexe, però, de vegades, estimar i sentir-te estimada fa les coses més còmodes, sobretot en els començaments, quan vas una mica perduda per la vida.
Amb aquesta pau interior de mare d’un jove que s’obre pas a la vida, plena d’idealisme i d’esperança en un futur millor, un dia vaig rebre un missatge del meu fill a la feina, concís i contundent. Deia: “S’ha romput”. No sé per què, però vaig pensar en el microones. Perquè el meu fill té el do d’armar-la quan fa servir el microones. Què cony havia fet per carregar-se el microones?, em vaig demanar i vaig continuar escrivint ves a saber quin article, com si res.
Però varen passar uns segons i vaig tenir una epifania. “És el condó”, em vaig dir a mi mateixa. I vaig preguntar: “És el condó?”. La resposta també va ser prou clara: “Sí”. Ostres! El condó! Ja sense cap traça d’idealisme ni d’esperança en el futur, vaig guiar els dos jovenets en una operació mil·limètricament calculada que acabava en el taulell d’una farmàcia i amb una píndola de l’endemà. Després d’assegurar als enamorats que no passava res si eren menors, els vaig explicar què és un prospecte i els vaig mostrar on es detalla com s’ha de prendre un medicament. En aquest cas era senzill: bastava un glop d’aigua. Després vaig aprofitar per fer discurset feminista: “Has vist? Se t’ha romput a tu, però és ella qui s’ha de prendre la pastilla... Has d’anar més alerta, cony!”. Una vegada em va passar l’ensurt, em va envair una sensació d’absoluta felicitat, perquè el meu fill ha entès que som la persona que millor l’ajudarà en el món. I això està molt bé. Massa.
