Aeroport Rafa Nadal
La proposta de batejar l’aeroport de Palma amb el nom de Rafa Nadal es podria valorar de moltes maneres diferents. Totes elles, però, orbitarien semànticament al voltant de l’adjectiu 'ridícul', molt a prop del substantiu 'despropòsit'. Fa uns anys que es va suggerir que el nom de l’aeroport servís per fer un homenatge a Ramon Llull, una iniciativa que no va transcendir a causa del cost econòmic tan elevat que implica una modificació d’aquestes característiques. Tanmateix, més enllà del debat sobre si cal o no rebatejar un aeroport que ja té nom –un nom innocu, sense connotacions, funcional: Son Sant Joan–, i sense entrar tampoc a qüestionar la necessitat que els noms dels aeroports hagin d’esdevenir una nova fórmula de canalització dels reconeixements a personalitats diverses, em sembla evident que, d’entre tots els noms possibles, escollir el de Rafa Nadal semblaria una broma, una innocentada a destemps.
Ningú qüestiona el talent del tennista manacorí. Tampoc tindria sentit posar en dubte que les repetides victòries d’en Nadal han contribuït, en major o menor mesura, a situar la nostra illa en el mapa. Ara bé, el fet de viure en una època en què els youtubers són líders d’opinió i els menors de trenta anys publiquen autobiografies no ens hauria de fer perdre de vista la pilota –per emprar un símil esportiu–, i és que ni Mallorca ni el seu aeroport no poden anar permanentment a remolc d’aquest suposat màrqueting de touroperador que anteposa el carisma publicitari a un reflex elegant de la nostra idiosincràsia i de l’essència que ens fa ser el que som.
Per damunt de tot, diria que hi ha un no-se-què d’improvisació que s’intueix en aquesta mena de propostes com la del nom de l’aeroport; una tendència a agafar la primera cosa que sembla brillant quan posem els llums curts a la recerca d’un pretext prou popular per justificar una iniciativa que només sigui moderadament criticada. És com si les institucions haguessin integrat una dependència envers l’actualitat que es tradueix en accions que es pensen com a titulars o, pitjor encara, com a tuits: com si les úniques raons que compten per justificar una actuació no poguessin superar els dos-cents vuitanta caràcters; talment com si fins i tot els símbols més rellevants haguessin de supeditar-se als entusiasmes col·lectius del moment, als esclats d’emoció que els hashtags compartimenten durant el temps que aquell sentiment és trending topic. Així, en Nadal suma una victòria i l’aeroport se n’ha de fer ressò: la lògica interna que és inherent a aquests automatismes ens condemna a descartar de manera indefinida la possibilitat que Ramon Llull s’imposi mai al tennista, perquè s’intueixen escasses, les probabilitats que les xarxes esclatin d’alegria, de majúscules que vindrien a ser com crits, com a conseqüència d’alguna notícia que tingui a veure amb aquest escriptor, místic i filòsof nascut al segle XIII. En Nadal, en canvi, segurament regalarà encara un parell més d’alegries als aficionats al tennis.
Un dels principals problemes dels ritmes actuals és que les presses s’imposen arreu, començant pel món dos punt zero i acabant a l’àmbit institucional. I així, en aquest context de voràgine permanent, és molt fàcil creuar les línies –sovint atzaroses i precàries– que separen la bona idea de l’ocurrència irregular, la iniciativa genial de l’estupidesa, l’encert de l’error que desfermarà la ràbia dels tuitaires durant un parell de dies i que arraconarà els altres debats per concentrar l’atenció al voltant d’un debat tan inútil com la majoria de debats que encenen les xarxes massa sovint i que, en aquest cas, esquitxa l’aeroport talment com podria esquitxar qualsevol altra cosa.
Criticar la idea d’anomenar Rafa Nadal el nostre aeroport no implica necessàriament un rebuig a la figura de l’esportista, de la mateixa manera que el reconeixement dels seus mèrits com a tennista no és incompatible amb una discrepància ideològica o de qualsevol altra mena. Però si d’aquí a uns anys hem d’anar a l’aeroport Rafa Nadal per agafar l’avió, aquest serà un nou símptoma claríssim que avancem sense tenir gens clara la destinació, i sense la seguretat que realment hi hagi algú que sap el que es fa, dins la cabina.
Laura Gost és escriptora
