L'Afganistan i els dilemes humanitaris

Aquests dies, el Programa Mundial d'Aliments ha confirmat que, a l’Afganistan, una de cada tres persones pateix gana i dos milions de nens estan desnodrits. Des de la presa del poder pels talibans, l'agost del 2021, just ara fa un any, els Estats Units han proporcionat 775 milions de dòlars en assistència humanitària a l'Afganistan, i l'ONU insisteix que calen almenys 4.400 milions de dòlars per abordar les necessitats d'emergència de més de 24 milions d'afganesos, el 60% de la població. Des del 1979 fins al 2019, el país va rebre gairebé 85.000 milions d'ajuda oficial al desenvolupament (AOD). Curiosament, fins a la invasió nord-americana, el país amb prou feines va rebre atenció quant a AOD, mentre que a partir del 2001 va ser un dels països amb més ajuda per habitant i any. La lectura geopolítica és evident.

¿Com hauria d'actuar la comunitat internacional, els països donants i els organismes internacionals, davant d'una greu crisi socioeconòmica, però en un país controlat per un grup que discrimina les dones i aplica de la manera més repressiva la llei islàmica? ¿Cal ajudar, o és millor que el país segueixi el camí per si mateix? Al cap i a la fi, es podria argumentar, els talibans van gaudir del suport d'una bona part del país, i els ocupants no van ser benvinguts en un país fart d'invasions externes. Aquest dilema no és nou, i especialment a les organitzacions d'emergència humanitària ja se'l van haver de plantejar el 1993 a Somàlia i el 1994 a Ruanda, donant origen a un intens debat que encara no s'ha acabat. En certa manera, és la versió més crua de la condicionalitat de l’ajuda, que és igualment un tema de debat permanent.

Honestament, no tinc una resposta contundent al dilema moral i ètic de si cal ajudar aquestes poblacions en perill mentre els dirigents que han causat el desastre mantenen la seva impunitat o acaben repartint-se el poder, sabent que milions de persones patiran les conseqüències d'una situació política, social i econòmica summament complexa que aquests mateixos dirigents han creat. A parer meu, el debat de fons, i que plana sobre molts altres contextos, és si s'ha de concedir o no ajuda a països amb règims polítics no desitjats pels donants, i més en contextos bèl·lics en què hi ha responsables del seu planejament, inici i prolongació.

Encara que la majoria de vegades aquesta pregunta no es fa, i molta gent ignora el que passa en països llunyans, el cas afganès és diferent d'altres contextos menys coneguts, en la mesura que la imposició del burca i el menyspreu sobre les dones és una cosa molt sabuda entre l'opinió pública internacional, un aspecte que els talibans que ara són al poder saben perfectament. La tesi genèrica que estic mantenint aquí és que les societats han de seguir el seu camí, decidir el que volen i lluitar per aconseguir-ho, amb el mínim d'intervenció externa possible, i descartant qualsevol intervenció militar. La conquesta de les llibertats i els canvis socials, culturals i polítics de gran importància entenc que han de sorgir de les mateixes societats, sabent que poden pagar un alt preu per això. Pensar que la compassió externa ha de prevaler sobre els canvis interns que calen, encara que tinguin terminis molt dilatats, no deixa de ser una forma de colonització cultural i política i una manera de perllongar la situació d'injustícia. Això no ha de ser obstacle, sinó tot al contrari, perquè es doni suport d'una manera o altra als moviments de l'interior d'aquestes societats que lluiten per crear les condicions que permetin provocar els canvis necessaris. En aquest sentit, entenc que l'ajuda oficial al desenvolupament, tal com està concebuda, gairebé no té espai en aquest procés. Pot semblar molt cruel dir-ho així, però si s'ajuda els talibans a esquivar les crisis humanitàries que s'aniran succeint, anul·larem completament la capacitat de revolta interna que, un dia o altre, permetria que l'Afganistan gaudís de més llibertats. Amb la compassió no n'hi ha prou, i, de vegades, aquesta també mata.