Afganistan: l'eterna fugida

Com passa ara, fa vint anys tothom que podia fugia de l’Afganistan. Llavors era la por davant l’amenaça dels Estats Units d’atacar el país, si els talibans que estaven al poder no els lliuraven Bin Laden, el presumpte responsable dels atemptats de l’Onze de Setembre. Mentre la gent marxava, desenes de periodistes fèiem el camí contrari i volàvem cap al Pakistan amb la pretensió d’entrar a l’Afganistan. Els talibans ens ho van impedir mentre van tenir tot el poder.

Com a enviada especial de TVE, vaig recórrer amb el meu equip part de la frontera afgano-pakistanesa amb la pretensió de trobar un pas entre els dos països. Des d’aquella àmplia zona del Pakistan, ja es podia veure clarament el que havia representat per a molts afganesos i sobretot per a les afganeses el règim talibà, del qual avui també fugen espaordits. 

El 2001 ja hi havia al Pakistan entre dos i tres milions d’afganesos que havien fugit dels talibans i que malvivien en paupèrrims camps de refugiats en terres pakistaneses properes al seu país. Aquells refugiats se sumaven als milers d’afganesos que n’havien fugit vint anys enrere quan la Unió Soviètica va envair l’Afganistan. Vam poder veure com la nova misèria s’afegia a la vella. Tan desvalguts els uns com els altres.

Des de Peshawar, al nord del Pakistan, fins al sud, més enllà de Quetta, capital del Balutxistan, l’ètnia que predomina al Pakistan és la paixtu, com també és la majoritària en les terres veïnes de l’Afganistan. Els habitants de totes dues bandes de la frontera comparteixen la llengua, la cultura i la religió i vam comprovar que la solidaritat entre paixtus és la dels germans.  

En tots els nostres recorreguts per terres paixtus del Pakistan, no vèiem dones als carrers, ni tampoc als atractius i pintorescos mercats, plens de colors i olors i on encara podíem veure fer ballar una serp. Les poques dones que sortien ho feien amagades sota aquesta mena de tenda de campanya que anomenen burca. Les dones eren a casa, normalment uns espais diminuts i  sense condicions, les seves presons particulars. El món exterior era el regne dels homes de totes les edats.   

Fa vint anys, els talibans impedien l’entrada a l’Afganistan, però abans de l’atac nord-americà, els locals continuaven transitant com havien fet sempre. Iniciada la guerra, les cues de refugiats s’amuntegaven als punts fronterers, mentre molts altres s’arriscaven a fugir per les pelades i inhòspites muntanyes. També com ara.

Al Pakistan ens sorprenia que allà on anéssim la gent se’ns acostava per dir-nos que els Estats Units no tenien proves de la culpabilitat de Bin Laden i que els atacs contra els objectius americans eren obra d’Israel. No tothom estava d’acord amb els talibans, però sí en una solució pacífica del conflicte, perquè els afganesos ja portaven 23 anys de guerra i ja en tenien prou.

Cada divendres es formaven immenses manifestacions de suport a l’Afganistan. Les feien després de l’oració del migdia, quan els fidels ja havien ocupat els carrers per resar, i paralitzaven el trànsit, fins i tot a ciutats principals del Pakistan. Al principi, les concentracions eren pacífiques, malgrat el soroll i l’actitud desafiant dels manifestants. Els occidentals podíem transitar sense perill, cosa que es va acabar quan van començar els atacs americans. Llavors, els més enrabiats ens agredien amb pedres, com vaig poder comprovar personalment.

Els refugiats afganesos que llavors fugien per por dels atacs nord-americans estaven provocant grans problemes al Pakistan. Un era la inseguretat, ja que molts arribaven armats, i un altre, una greu crisi sanitària, perquè els refugiats també col·lapsaven els hospitals de la banda pakistanesa de la frontera.

Una de les coses que més em va impactar va ser la visita a la secció psiquiàtrica de l’hospital de Quetta. La cua d’afganesos buscant ajut era llarguíssima. El cap del departament ens explicava que tots arribaven amb un gran estrès a causa de la por als atacs i a la incertesa que provocaven, però també hi havia moltes depressions.

El doctor va voler que entréssim a veure les sales de dones, la majoria joves. Les noies allitades havien abandonat tot contacte amb la terra. Algunes tenien la mirada perduda, d'altres els ulls tancats. Totes eren incapaces de tenir cura dels seus fills. Alguns nadons  jeien al costat de les mares, els més grandets s’asseien a terra, sota el llit, esperant que algú els portés una mica de menjar.

“Aquestes dones –ens deia el doctor– han estat convertides pels talibans en ciutadanes de segona, relegades socialment, vilipendiades i tancades a casa. Moltes ja han perdut l’interès per viure i són irrecuperables”.

Al departament infantil de l’hospital vam veure les conseqüències d'haver maltractat les mares. El seu director ens deia que aquelles dones tan mal alimentades, perquè eren les darreres a qui tocava menjar a casa, eren incapaces d’alletar els fills. Hi havia molts casos de malnutrició entre els infants i també malalties infeccioses a causa de la manca de defenses.

Ara que novament manen els talibans a l’Afganistan, els nous refugiats al Pakistan se sumen als milers de fa vint anys que fugien dels americans, i als milers d’en fa quaranta que fugien dels soviètics. La crisi humana i social als països veïns deu ser ja estratosfèrica.