Afganistan: el fracàs de què no es parla
La retirada dels Estats Units del territori afganès va concentrar l’atenció mundial. El caos, l’angoixa i l’ansietat dels que van quedar a la seva sort després de ser abandonats pels EUA i els seus aliats han donat peu a importants crítiques. Sembla inconcebible que 20 anys de guerra, desenes de milers de morts i 2 bilions de dòlars no hagin estat suficients per construir un nou Afganistan.
S’han aixecat molts dits acusatoris dirigits a molts culpables en relació amb aquesta debacle d’Occident. Però hi ha reticència a l’hora de parlar del problema més fonamental: l’absència d’una identitat afganesa comuna i la poca intenció de la coalició encapçalada pels EUA de nodrir-la.
Tots els estats funcionals tenen algun grau d’identitat nacional en comú. El més freqüent és que segueixi línies religioses, lingüístiques o ètniques, que, de vegades, es creen explícitament per construir una nació. Un exemple és la creació per part de Prússia d’una identitat ètnica germànica durant el segle XIX, que va promoure en els territoris per on s’expandia. El nou idioma alemany estava relacionat amb l’antic alt alemany, però no existia abans que els prussians intentessin crear una nova nació alemanya. Processos similars van ocórrer a França i Itàlia en els segles XVIII i XIX, respectivament.
Les identitats nacionals es desenvolupen orgànicament, però en general també són impulsades proactivament per mesures de govern, centrades bàsicament en l’educació pública elemental. Això es deu al fet que els joves són impressionables i poden ser instruïts en un idioma, una història i una cultura en comú.
Els líders nord-americans dels segles XIX i XX van pensar que les escoles públiques ajudarien a complir el repte d’integrar els immigrants de la resta del món i fer-los sentir nord-americans. Per exemple, el president George Washington i el reformador educatiu Horace Mann van argumentar que les escoles són essencials per construir unitat i uns valors cívics comuns.
No obstant això, la creació d’una identitat nacional és un procés llarg. Construir escoles públiques, desenvolupar currículums i formar professors demana temps. Després d’això calen molts anys per educar nens i joves, i més encara perquè assumeixin funcions de lideratge en la societat. Els EUA van necessitar generacions per assolir prou unitat per solucionar els desacords polítics locals sense recórrer a conflictes armats. I fins i tot llavors, l’ensenyament només en anglès no es va convertir en estàndard a les escoles elementals fins a la dècada del 1930.
En la història recent, cap país ha estat tan necessitat d’una identitat comuna com l’Afganistan, que té 14 grups ètnics reconeguts oficialment que, en termes generals, habiten quatre regions geogràfiques diferents i parlen entre 40 i 59 idiomes nadius. El país havia patit guerres civils durant dècades, si és que no segles, quan la coalició encapçalada pels Estats Units el va envair el 2001, i aquesta història ha fet que la confiança i la cooperació hagin estat encara més difícils d’establir.
Quan Occident es va retirar, no s’havia pogut materialitzar cap element d’identitat comuna. La interminable guerra civil i els esdeveniments recents al país han demostrat que les divisions polítiques d’origen ètnic i lingüístic són tan profundes avui com ho eren quan els Estats Units van iniciar la seva ocupació fa 20 anys.
Els EUA van invertir enormes quantitats de diners i grans esforços per augmentar els nivells generals d’educació, però no van dotar les escoles afganeses d’un currículum comú. I, si bé el país té dos idiomes oficials, el dari i el paixtu, i els mitjans publiquen i transmeten en tots dos, molts afganesos en segueixen parlant només un o cap dels dos.
En lloc de promoure una identitat nacional comuna, els EUA i els seus aliats occidentals van evitar cap acció o cap preferència idiomàtica que pogués exposar-los a acusacions d’insensibilitat cultural. Aquesta por no era irracional, en vista de les terribles polítiques d’assimilació i erradicació en què els països occidentals han incorregut al llarg de la història, internament i a l’estranger.
Però les identitats nacionals no han de ser discriminatòries, ni s’han de construir de manera coercitiva. Països europeus com Suïssa han mostrat que és possible forjar una identitat nacional comuna amb múltiples idiomes. La clau és ensenyar-ne diversos a tots els nens perquè la llengua no sigui un factor de divisió. De manera similar, la història comuna d’un país pot incloure tots els pobles que hi han viscut.
És més, els incentius educatius poden ser suaus. No hi ha necessitat de repetir horribles errors del passat com l’obligació per a nens de grups ètnics minoritaris d’assistir a internats, com ho van fer els EUA, el Canadà i Austràlia al segle XIX i principis del XX. Un gran cos d’evidència científica demostra que els incentius monetaris i en espècies poden augmentar de manera significativa l’assistència escolar en països en desenvolupament.
La dificultat d’aquestes polítiques rau principalment en la quantitat de temps que demanen. Primer, els països necessiten prou professors que puguin ensenyar un currículum comú en diversos idiomes diferents. A més, encara que una primera generació ensenyi a una segona generació nacionalment més unificada que, al seu torn, participi en la vida política i econòmica al país un cop assolida l’edat adulta, els efectes d’això sobre la identitat nacional no es poden esperar fins al cap d’almenys 40 anys. I els Estats Units i els seus aliats mai han estat disposats a quedar-se a l’Afganistan tant de temps.
Vint anys és massa temps per a una guerra, però massa poc per construir una identitat nacional estable. Així, no sorprèn que Occident li hagi fallat al poble afganès, perquè mai ha volgut impulsar la seva unitat nacional d’una manera significativa. Fos quan fos la retirada, havia de deixar el país tan fragmentat com abans, i amb el mateix trist dilema entre un govern repressiu i la guerra civil.
Copyright Project Syndicate