Per una agenda de política econòmica a Balears
Catedràtic d’Història Econòmica de la UIB / EconomistaPensar en una forta caiguda del pes del turisme en el PIB balear infereix la necessitat imperiosa de trobar alternatives plausibles. Aquest és el gran debat, tot i que la vinculació amb els límits físics de l’expansió turística, amb les seves externalitats, és ben present. Diversificar, com? En quins sectors? Amb quins protagonistes? I els costos? Decréixer –com està succeint ara– per fer créixer què? Passar de les declaracions, duríssimes en un cas, més conformistes en un altre, a un escenari en què cal aportar fulls de ruta adients i plausibles constitueix un exercici crucial i un desafiament per als científics socials, les administracions públiques i els agents econòmics i socials, si volem passar de la fase declarativa a la executiva i resolutiva.
Aquest canvi de model, a més, comportarà costos de transició, esforços de tota mena que incidiran en el mercat laboral, en les estratègies d’inversió i en l'auscultació dels mercats que haurem de saber distribuir segons l’abast temporal definit. La nostra idea de base és la inserció de qualsevol canvi o modificació que es proposi en el marc d’un capitalisme amb rostre humà, on la col·laboració publicoprivada sota el lideratge dels poders públics democràtics és essencial. Sense eludir les crítiques a un sistema que està resultant letal en molts camps, sobretot en la seva darrera fase de regulació neoliberal, hom és conscient que es treballa en el seu cor, al seu interior, esquivant contradiccions, tractant d’encarar-les i incentivant processos evolutius de “destrucció creadora” i adaptatius a les noves exigències socials i mediambientals. No estam en cap pre-escenari revolucionari, com de vegades es desprèn d’algunes manifestacions. La transició, que necessàriament caldrà plantejar dins unes coordenades de mitjà i llarg termini, com correspon als processos evolutius de “destrucció creadora”, requerirà capitals, privats i públics. Algunes consideracions de caire propositiu són les següents:
A) Investigar sobre les aportacions que, ara mateix, tenen activitats esperonades pel turisme, però que no són, estrictament, turístiques. Per exemple: quina és la contribució de les empreses de l’economia del coneixement que van des de les empreses del ParcBit a les empreses de les Indústries Culturals i Creatives al PIB balear? Aquí urgeix conèixer: la tipologia d’aquestes firmes, el nombre d’ocupats, el seu volum de negoci, els resultats empresarials, les capacitats exportadores i la connexió empresarial amb el teixit universitari i amb la capacitat emprenedora des de la gestió pública de les nostres administracions autonòmiques, insulars i municipals. Tota aquesta amalgama d’experiències i coneixements pot ser clau en la sortida de la crisi.
B) La visió dels clústers empresarials, no només els clústers del coneixement que es troben ubicats al parc tecnològic, sinó també els d’innovació que ostenten representacions evidents en altres segments de l’economia balear. En tots els casos, especificar, si escau, la connexió amb la UIB esdevé una via de treball important.
C) El desenvolupament de la bioeconomia, que inclou àmbits tan importants com l’economia circular, la transició cap a noves fonts d’energia netes i l’economia blava, entesa en la seva accepció estricta, que emana dels teòrics que l’han proposada. Hi ha consorcis a les Illes que es dediquen a aquestes activitats –per exemple, el mesurament del capital natural marí–, empreses i iniciatives que encara són poc conegudes o que només arriben a pocs interlocutors.
D) La rellevància dels sectors quaternari i quinari de l’economia balear. Aquesta crisi demostra que són cabdals les apostes estratègiques per sectors relacionats amb l’economia del coneixement ja esmentat al punt A, i l’economia dels serveis públics, especialment els sanitaris i els socials. Aquelles regions que, en un context difícil com el de la passada Gran Recessió, mantingueren infraestructures i personal sanitari –això seria el més rellevant– han pogut encarar el coronavirus amb més solvència que altres economies regionals on els governants decidiren aplicar una política de retallades pressupostàries generalitzades, amb poca o nul·la discriminació envers els serveis de la salut pública. Una reorientació del creixement exigirà igualment no només tecnologia capdavantera, com sempre hom argüeix, sinó igualment ocupacions intensives en el factor del treball, com ara assistents socials, infermers, personal especialitzat en cures quotidianes i professorat orientat a població infantil, per posar tot just alguns exemples al respecte.
Aquests aspectes descrits es poden estimular, d’entrada, com a sortides plausibles a la crisi, amb limitacions. Però amb efectivitat. I segurament marquen el camí per on necessàriament haurem de transitar si volem consolidar un millor model de desenvolupament. No es tracta de desagregar un llarg memoràndum que detalli propostes teòriques, molt lloables, però que no descansen sobre cap mena de trajectòries i experiències prèvies. Tot plegat, sumat en un gran agregat, albiraria dades més clares quant a la noció de diversificar el teixit productiu de Balears, que probablement serà més ric del que hom suposa en una primera anàlisi molt descriptiva i força colpejada per l’impacte del coronavirus. Els científics socials no poden eludir aquesta realitat si volen parlar amb propietat, amb raons més objectives, encara que puguin ser aproximatives, tot per donar llum a un futur que és incert.
