L'agenda de Tamara Carrasco / Ni inversió ni immersió

L’agenda de Tamara Carrasco

Algun spin doctor, que és la feina de moda a la política, s’ha inventat l'enredada de “l’agenda de retrobament” entre Catalunya i Espanya. L’expressió és la fórmula –edulcorada, cursi i falsa– que el govern de Pedro Sánchez ha trobat per etiquetar les absoltes del Procés. Però no és més que una altra aixecada de camisa dialèctica perquè, diguem-ho sense embuts, ni hi ha cap pàgina a l’agenda, ni cap retrobament és possible mentre el maltractament cap a Catalunya sigui viu, persistent i sistemàtic. I mentre el marcatge de la triple dreta –on ja costa dir qui és més ultra– impedeixi al PSOE fer alguna cosa més que tebis gestos de vol i dol. Fent un exercici d’empatia, s’entén la incomoditat de la Moncloa, però també som conscients que un govern amb Pedro Sánchez és la menys temible de les alternatives per a Catalunya. Feta aquesta concessió generosa, que no ens facin passar bou per bèstia grossa. “L’agenda del retrobament” ha venut, aquesta setmana, que l’absolució definitiva de Tamara Carrasco per part del Tribunal Suprem era un pas més per rebaixar la tensió. En aquest cas, l’únic que hi ha és un acte final de justícia per a Tamara Carrasco, l’activista de Viladecans. L'única agenda, en tot aquest afer, és la d’aquesta dona, a qui han esguerrat quatre anys de vida després de destruir-li la reputació acusant-la del delicte d’incitació a desordres públics. Al capdavall, ha prevalgut la veritat. Absolució definitiva. El cap de mèdia de l’ARA, Àlex Gutiérrez, es preguntava retòricament si, més enllà del tancament del llarg periple judicial, ara hi hauria una reparació periodística per a Tamara Carrasco. Ni en pintura. Amb la seva detenció, amb l’empresonament preventiu, amb el cruel confinament a Viladecans, li van dir de terrorista en amunt. Van fabricar una altra mentida i hi van sucar pa. Van destrossar una persona, li van aplicar la pena de l'Espejo público sense cap presumpció d’innocència i ara se’n renten les mans. El patró habitual. Ja els coneixem.

Ni inversió ni immersió

¿En què s’assemblen un socialista aragonès com Javier Lambán i la candidata de Vox d’Andalusia? Que tots dos intenten sobreviure, políticament, d’atiar la catalanofòbia. No és un acudit. Al contrari. És la crua realitat de qui ja no té consciència dels límits d’un delicte d’odi. El pitjor de tot, i per això no fa riure la resposta, és que el pim-pam-pum contra Catalunya no només els surt de franc sinó que els dona vots. Lambán està disposat a renunciar a uns Jocs Olímpics que serien un benefici per a la seva àrea del Pirineu per poder continuar dient mal de Catalunya. Macarena Olona, que aspira a presidir la Junta d’Andalusia, ho fa per un partit que el 2018 ja proposava, com a primer punt del seu programa electoral, “suspendre l’autonomia catalana”. Suspendre-la, concretament, “fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme”, proclamava la ultradreta, amb un somriure de faristol. Mentrestant, en aquesta setmana tan trista, el TSJC obliga ja a executar el 25% de castellà a les aules. En defensa pròpia, les forces majoritàries del Parlament pacten un decret per salvar el català a l’escola i, automàticament, PP, Vox i Ciutadans tornen a anar de bracet per recórrer la nova llei catalana davant del Tribunal Constitucional. Fora la immersió. En la llengua pròpia no hi veuen una riquesa sinó una provocació i una ofensa o, com va dir ahir Feijóo, "apartheid lingüístic". Aquests dies també ens hem esgarrifat amb l’incompliment de l’execució de les infraestructures pressupostades per a Catalunya. La ministra del PSOE, catalana, fa l’orni però no pot ocultar l’enèsim greuge que ens empobreix. I per reblar la vergonya, el Tribunal Suprem revisarà si fa marxa enrere dels indults. Al capdavall, potser tenia raó María Dolores de Cospedal. El 2017, la que era la mà dreta del pitjor PP –vet aquí una sola frase amb dues redundàncies–, en una conversa privada amb el comissari Villarejo, li va dir que els catalans som “covardots”. Ens les foten per totes bandes, ens trepitgen, ens voldrien enfonsats i aquí parem l’altra galta i tal dia farà un any.