L’agenda ultra de la Tamara

La frivolitat és la part lleugera de la realitat que ens permet descarregar-nos una mica del pes que comporta viure. Qui no s’ha distret fullejant una revista del cor? Qui no ha fet el tafaner tot mirant pel forat del pany de les xarxes les vides de rics i famosos? Aquesta gent és tan irreal que, ni que sigui per un moment, ens fan creure en l’existència d’un món on no apareixen mai els problemes mundans que tenim la majoria. Els naixements, els casaments, les ruptures i reconciliacions de desconeguts que no ens importen gens permeten una dolça i fugaç evasió de la feixuga quotidianitat carregada d’obligacions. Però en una època en què els mitjans de masses configuren el pensament, l’imaginari i les idees de milions de persones és evident que el poder no podia deixar d’actuar inclús en aquests espais aparentment banals. Per això si analitzem els valors que es transmeten a través de les publicacions de xafarderies veurem que el que s’hi difon és una visió rància i conservadora de la societat, les famílies i, sobretot, les dones.

La Tamara Falcó, tan simpàtica ella, tan aparentment ingènua, es diria que és del tot inofensiva, una icona pop sense més rerefons que el de ser referent en això que s’anomena “estil de vida”. Però la seva enlluernadora dentadura d’ortodontista, els seus pòmuls alçats pel cisell del cirurgià, les seves pestanyes de gràcil aleteig i la gruixuda i rutilant màscara de maquillatge que li cobreix el rostre oculten la inquietant difusió d’una visió del món que crèiem ja superada. La marquesa adopta la mateixa estratègia que han adoptat els moviments conservadors a tot el món en les últimes dècades per dissimular el tuf ranci de les seves propostes: dotar-se de les armes del progrés tecnològic, mediàtic i comunicatiu per defensar, promoure i imposar una agenda arcaica que perpetua les desigualtats, les discriminacions i la dominació sobre els més febles. Exagero? ¿Carrego d’una responsabilitat desmesurada la filla de la Preysler? Potser sí, però fixem-nos, primer, en el tipus de dona que encarna ella mateixa: catòlica, devota, megapija reconeguda, ultraprivilegiada que acaba dedicant aquesta loteria de naixement a continuar perpetuant la idea que el més important, si tens ovaris, és la bellesa. La seva submissió a la indústria de la imatge i el cos sembla que li ha donat uns fruits gens menyspreables, però el preu el paguem totes les que estem sota la influència d’aquesta cultura: el seu és un altre exemple pèssim per a la dignificació de totes les dones en els espais mainstream. Si la Tamara fes el paper de llesta en comptes de bleda, seria tan celebrada? Si en comptes d’aspirar a un model de família tradicional fos lesbiana, bisexual o poliamorosa, tindria l’èxit que té? Si treballés de debò, se la rifarien les marques? 

Confesso que en algun moment també m’he distret amb el seu culebró, que he caigut en la trampa de clicar en la notícia de les seves banyes, però se m’ha congelat la compassió per la pobra rica que plora quan he sentit el seu discurs al Congrés de les Famílies a Mèxic (un congrés on no van faltar bisbes i pastors i el president de l’associació Hazte Oír). D’una banda, hi expressava una visió tremendament moralista de la infidelitat que la va portar a incloure el seu ex entre els que “estan perduts en les ombres” i, de l’altra, afirmava que estava molt preocupada pel moment complicat que viu la humanitat per culpa, segons ella, “de tants tipus diferents de sexualitat”. Ni la guerra, ni la fam al món, ni els règims autoritaris ni el canvi climàtic, ni l’amenaça nuclear: la gran complicació del present és que cadascú decideixi anar-se'n al llit amb qui vulgui, quan vulgui i com vulgui. Molt simpàtica, sí, la Tamara, quina gràcia que fa la reaccionària radical.