Les agendes

Ara mateix, qui més qui menys està cansat d’anàlisis del panorama polític que les eleccions del juliol estan perfilant a l’estat espanyol. Haurem d’anar a votar una altra vegada, després de les municipals i autonòmiques de fa ben poc, i tot perquè al president de govern d’Espanya sembla que li fa por la dreta, extrema o no, i els resultats poc favorables per al progressisme –tampoc per al no centralista– que li han esclatat a la cara quan potser imaginava que avançava a bon ritme l’agenda d’esquerres, amb l’augment del salari mínim o el reforçament dels drets sexuals i reproductius. 

Que jugui amb la por a la dreta poc o molt extrema és normal –electoralisme clàssic, invocació a emocions primàries, etc.–, però no crec que la jugada li surti bé si encara així la campanya. Sembla que ben poques coses d’esquerres han acabat de seduir la ciutadania, que fins i tot considera que aquestes polítiques li van a la contra tot i les bones dades sobre l’atur i el creixement econòmic. Però sovint s’han proposat coses que eren més un gènere literari, una manera de parlar, que no un seguit de polítiques amb efectes reals sobre el benestar del votant. Perquè els que més podrien celebrar aquestes millores acostumen a ser els més decebuts, o com si més que aconseguir alguna cosa s’hagués fet simplement justícia històrica: tampoc s’han de donar les gràcies en forma de vot compensatori. Arreu sura un ambient malsà d’incertesa econòmica, que ajuda al relleu a la majoria de governs dels països veïns. I les minories enfadades no voten, o no ho fan a la moderació d’esquerres de centre i centralista, el vot natural de la qual poden haver fins i tot perdut.  I la dreta és com si hagués aconseguit que tot plegat fos una lluita d’identitats, i no d’idees o programes, i que s’han d’enfrontar al progressisme per no perdre una manera de ser, d’existir, que el discurs d’esquerres ha vingut a posar en solfa. La cosa ja no va de realitats sinó de percepcions, i la majoria de la gent sent que les coses no van bé, o que aniran a pitjor i s’ha de fer alguna cosa que no sigui regalar entrades de cinema als jubilats o emprendre reformes laborals –o penals– de resultat incert.  

La dreta sobretot ven nacionalisme, o un tradicionalisme que vol fer veure que està en perill l’essència 'nacional' davant d’un progressisme de tributs elevats, que posa en dubte la família, la identitat sexual i castellanista, un progressisme que es veuria amb l’obligació de cedir davant de les reivindicacions catalanistes, per exemple, o que amb la pandèmia ha caigut en un excés de zel autoritari. Hi ha grans bosses de ràbia, de ressentiment acovardit, de por atiada pels instints més primaris de conservació i de defensa, que l’actual societat de la confusió, la fragmentació de l’atenció i la falsedat no fan més que avivar cap a posicions retrògrades. Tots els vents bufen de la dreta, en aquest món ja sense indústria, de serveis al servei de ningú, entre l’avorriment excitat i la ruïna de les antigues comunitats.