Agost –i no és estiu

Els contractes són de dos dies una setmana com a molt
Això no és una novel·la de Zola però podria semblar-ho
Estaria bé escriure al XIX i a l'època dels obrers heroics
Som al segle XXI
Joseph Pontus, 'Des de la línia' (2019)

La dada s’escolava a mitjans de juliol, esmicolava totes les males previsions i alhora feia bons els pitjors auguris. La dada que era notícia durava, malauradament, el que duren alguns titulars efímers. Un flaix fugisser i escasses reaccions polítiques. En el ritual de mirar cap a una altra banda, no fos cas que el mirall ens trenqués la cara. I, malgrat tot, la dada era clara, diàfana i comprensible. I crua: 1.993.000 catalans i catalanes ja estan en risc d’exclusió social. Un de cada quatre. La pitjor xifra de la darrera dècada. I sí, d’acord, segurament ja estava escrit que entraríem en la crisi desiguals i que en sortiríem més desiguals i més colpejats encara. Però les dades tot ho han empitjorat, fins i tot el passat que crèiem un xic més amable o menys destraler. 

Ara, malauradament, sabem fins i tot que ha estat pitjor del que pensàvem i fins i tot abans de començar. Prèviament, ja vam entrar a la crisi sociosanitària molt més desiguals del que crèiem: en el tancament de l’any 2019, oficialment any de recuperació i a tres mesos de l’esclat pandèmic, el risc d’exclusió a la societat catalana ja havia pujat tres punts, del 23,6% al 26,3%. 223.000 persones més en un sol any i fregant els dos milions que no saben com serà el demà perquè no tenen ni avui. I això era abans, tot just abans i no després, del covid-19. Del que va anar venint i de com evolucionarà tot plegat, encara està per veure què passarà. Exactament resta per veure si tot serà més dolent, molt pitjor o gairebé pèssim. Perquè ni una sola previsió anticipa que les corbes de pobresa, desigualtat i exclusió remetin. Dialècticament, tampoc cap previsió de corbes anuncia que remetran els guanys de les elèctriques, que entre 2017 i 2020 han guanyat 20.805 milions d’euros. Durant el darrer any, han incrementat el benefici un 36% a raó de 13,7 milions al dia. Endesa, molt més: ha multiplicat per vuit els guanys, mentre cada mortal ha de pensar com subhasta, i en quina franja horària de l’economia de casino, cada rentadora.

Agost que no fa estiu, les dades quedaven recollides en la darrera Enquesta de Condicions de Vida de l’Idescat, feta pública fa tres setmanes. Allà s’hi barrejaven els indicadors econòmics relatius al 2019 i, ara sí, els efectes provocats pel covid-19 en la vida quotidiana durant el 2020. Un any farcit de senyals d’esgotaments del model, de viatges enlloc i d’intempèries creixents. I això que el més útil per sortir de qualsevol forat és deixar de cavar. Però no, les perforades van a tota marxa. Una enquesta i massa dades. Per exemple, que si la crisi va per barris, l’estiu va per classes socials i tres de cada deu catalans ja no es poden ni permetre una sola setmana de vacances. 30,6%. Ni una setmana de cinquanta-dues. Els impertèrrits defensors de la llei que sempre es compleix al seu grat diran que tenim dret a quatre setmanes. Ho diran amb la mateixa impertèrrita mirada amb què s’enfoten de les dades que certifiquen que, incendi sense control que fa temps que dura massa, el 45% de la societat té dificultats per arribar a final de mes. Moltes dificultats, un 9,2%; dificultats, un 12,8%; amb certa dificultat, el 23%. Especialment en les 236 zones més fràgils i precàries del país, el 70% de les quals es concentren a tocar del Besòs i el Llobregat. Diran que són vaques magres, però què va passar amb les vaques grasses? Entre 1991 i 2001 els barris vulnerables es van multiplicar per cinc. "Talli qui talli el bacallà, una es queda sempre de portera", diria la Secundina d’Espriu.

Les dades li donen la raó. En relació al risc de pobresa, indiquen que sí, que tot podria anar a pitjor, però també a millor. I que passa una cosa o l’altra per acció o inacció política. De les nostres institucions. A l’enquesta es pot llegir que el risc de pobresa abans de qualsevol transferència social –pensions, ajuts, cobertures– s’enfila realment fins al 42,2% de la societat. Alhora que diu això, diu també que, un cop fetes totes les transferències socials, encara queda a la intempèrie el 21,7% de la societat. Per a aquests, sigui juliol o sigui agost al calendari, tot l’any és hivern, mentre el lema oficial "Ningú enrere" esdevé paper mullat. Qui deixen enrere en risc d’exclusió? La infància (35,7%), la gent gran (19%, amb un increment de sis punts), la població migrant (61,6%, triplicant la mitjana), les dones (27,8%) i les persones a l’atur (53,8%). Mentrestant, les dades oficials expliquen l’altra cara de la dinàmica de les desigualtats socials: el 20% de les llars amb més ingressos acumulen sis vegades el que ingressen el 20% de les llars més desafavorides, mentre que l’any anterior era del 5,4. I mentrestant i també, aquest mateix juliol l’Íbex-35 ha repartit una extra de dividends de 5.000 milions.

¿Com acabar l’article d’estiu i relligar les dades amb l’estricta realitat? Soc dels que creuen que cap solució caurà del cel i que l’ampliació de l’aeroport del Prat no serà la solució màgica. Només ampliarà problemes que arrosseguem de lluny. Més encara quan, per vendre el fum del foc, els impulsors fan el de sempre, anunciant la febre de l’or a bombo i platerets, en ofertes inigualables de duros a quatre pessetes i amb una ministra afirmant que es crearan fins a 450.000 llocs de treball. A l’Estat on Felipe González prometia 800.000 llocs de treball mentre desmantellava la indústria. Al país on Sheldon Adelson prometia pluges de milions i 276.000 llocs de treball a l’Eurovegas que projectava al Baix Llobregat. Però, esclar, posar 450.000 llocs de treball al clatell de les necessitats de la gent és dir-nos tant com que una sola tercera pista d’aeroport acabaria tècnicament amb l’atur català, situat aquest juliol en 408.000 persones. S’ha de tenir una bona calculadora o molta barra. O totes dues coses. La calculadora, per fer la prestidigitació de com colar-la; la barra, per atrevir-se a tanta promesa falsa enmig d’un agost on a casa nostra, per a tres de cada deu, ja no és estiu. Mentre d'altres fan l’agost tot l’any, així a l’Íbex-35 com a les Seychelles. Al país on la Mare de Déu és negra, el goril·la era blanc i –diuen, diuen, diuen– tindrem l’aeroport més verd d’Europa. Quin agost.