En principi, sembla que ens agrada votar. Encara que les xifres de participació no ens parlen d’unanimitat en aquest aspecte, la immensa majoria dels ciutadans acudeix a les urnes quan se la convoca. La nostra opinió ha de ser tinguda en compte; se’ns ha d’escoltar; hem de tenir al capdavant dels assumptes públics els líders que sorgeixin de la voluntat ciutadana. La democràcia consisteix a votar, però no només…; de res ens serveix votar si no hi ha llibertat i respecte. Que puguem fer fora els nostres representats cada quatre anys, o abans, és molt important, però la vida en comú funciona en virtut d’altres coses: seguretat, justícia, igualtat davant la llei, drets individuals, ordre, respecte a les minories, etc. Anar a votar és un complement indispensable, sobretot quan de les votacions en depenen, com passa en certs períodes històrics, decisions fonamentals, que vertebraran la vida en comú durant dècades, o fins i tot generacions. És en períodes de transició entre règims, entre diferents formes d’organitzar el poder, que les votacions són inescapables. És quan sabem que se’ns convoca a fer ‘política de veritat’ –i no a canviar cromos– quan acudim amb més entusiasme, i més massivament, a les urnes. En períodes d’estabilitat, la participació baixa, però quan hi ha una convocatòria de referèndum sembla que allò que s’ha de decidir té una importància majúscula. Tanmateix, hi ha dues opcions: la del polític idealista que té idees potser massa elevades de la democràcia, i la del polític realista, que no es refia tant del que pugui sorgir de les urnes.
¿Hauria estat millor que no s’haguessin celebrat certs referèndums que últimament han sacsejat el panorama democràtic occidental? Els casos del Regne Unit amb la sortida de la UE, d’Itàlia amb la reforma constitucional fallida, de Colòmbia amb els seus acords de pau revocats: referèndums que han derivat en resultats que en principi semblen anar en contra d’allò que sembla ‘millor’ i que s’ha difós abans, a tot drap, per l’opinió publicada ‘il·lustrada’ o pels líders de les opcions ‘sensates’. La gent vota qualsevol barbaritat, fins i tot contra els seus aparents interessos! Aquí, a l’estat espanyol, també tenim els nostres ‘il·lustrats’ que es posen les mans al cap després de cada victòria del PP, encara que aquests sembla que tenen més fe en els referèndums que no en les tradicionals convocatòries electorals. Però la democràcia funciona així: no hi ha error, només tria, i tria dins uns marges, cada cop més estrets. Són els ciutadans els que han de decidir quina gestió s’ha de fer de les seves institucions, perquè són seves (les paguem entre tots). Potser decidirem una barbaritat, però seria una barbaritat encara més gran que una minoria il·luminada per la raó o per la fe, o pel culte a la força i a la utilitat, decidís en el seu nom, com ha passat en d’altres períodes històrics. Al final, veurem com a la democràcia tothom li acabarà tenint por.
Estem assistint a un xoc d’impotències colossal, a una vertadera crisi del poder. Sembla que l’única manera de treure l’entrellat del laberint irresoluble que és tot plegat, és cridar la gent a votar, i que siguin les majories qui desempatin allò que la política professional no sap resoldre. Però al final el problema pot acabar sent més gros encara –no hi ha panacees–: més decepció, més batibull i incertesa. ¿Quanta democràcia d’aquesta podem arribar a suportar?
El que vull dir és que el que està en crisi aquí és el concepte de la veritat, i de qui és capaç de difondre-la i defensar-la. Ningú es refia de ningú; pensar-se que això s’arregla votant és una quimera.