Agressió sexual i abús d’autoritat
Dos sintagmes marquen la polèmica masclista de l’estiu: agressió sexual i abús d’autoritat, i tots dos provenen, per motius diferents, d’aspectes normatius millorables. El primer ha suposat poder aferrar-se –malgrat que sigui amb un dit– a una armilla salvavides per justificar una besada robada. És agressió sexual una besada sense consentiment? Tècnicament, sí, però no lleva que, per exemple, una violació també ho sigui. La gravetat no té res a veure amb el concepte, ja que les dues situacions són agressions sexuals. Per tant, en parlar d’agressió sexual per assenyalar un antic abusador –avui, agressor– en comparar-lo amb un agressor ‘violador’, hi pot haver una certa dissonància. Sense entrar en més detalls sobre la llei del ‘sí és sí’ –més adequat–, únicament volem afegir que trobam que no calia canviar el qualificatiu ‘abusador’ per ‘agressor’ per assolir els seus objectius. Aquest detall, semàntic, pot confondre o ser utilitzat per minimitzar accions delictives de baixa intensitat contra la llibertat sexual.
La segona de les qüestions és l’abús d’autoritat, el darrer ‘salvavides’ que quedava al govern central per salvar el naufragi i inhabilitar Luis Manuel Rubiales Béjar per haver comès una falta molt greu. Com que la llei vigent no està prou desenvolupada, la conducta indecorosa atribuïda no es pot catalogar amb la màxima expressió. Sí que forma part del catàleg d’infraccions més castigades per la llei actual, però, com que és com si no hi fos, aleshores s’ha d’aplicar l’antiga, que la considera falta greu.
La decisió del Tribunal Administratiu de l’Esport (TAD) ha sorprès –o potser no gaire, perquè ja sabem que el paper ho aguanta tot, però abans de la resolució ja existien indicadors preocupants. Cada vegada que el president del Consell Superior de l’Esport (CSD) deia que no volien empènyer el TAD, evidenciava la seva impaciència. Les declaracions de l’entorn polític tampoc no hi ajudaven: ho tenien tan clar que la prudència passà a un pla llunyà. El resultat ‘estava cantat’: la suspensió cautelar era cosa de dies... Destil·laven una ànsia de resposta sobredimensionada i pareixia que el pas pel tribunal era una simple formalitat. Però no va ser així i la roda de premsa del secretari d’Estat del dilluns 28 horabaixa rebaixà les expectatives, atès que el que va dir és que no hi havia res a dir. La sol·licitud posterior d’ampliació d’informació ja preocupà una mica més. I sorgí la pregunta: hauran presentat un grapat de desitjos –inflats pel context mediàtic– en lloc d’una denúncia ben fonamentada?
Recapitulant i pensant en la denúncia o petició raonada al TAD, presentada el mateix dia del discurs de Luis Rubiales, els dubtes augmentaren. Difícilment hi hagué temps d’esmicolar els detalls de la seva llagoteria davant l’assemblea. Finalment, arribà el benèvol veredicte del TAD, que descartà l’abús d’autoritat i l’absència de cap falta molt greu. El TAD digué que no hi va haver abús d’autoritat, però n’hi ha que pensam que hi és per tot arreu. El que no sabem és si el CSD aportà tots els elements de prova que hem pogut veure aquests dies. És tan evident l’excés de poder en tot el que ha generat Luis Rubiales que el fet que no s’hagi reconegut preocupa.
El punt de partida són un grapat de conductes ben conegudes, desenvolupades a l’empara del càrrec, però que són impròpies d’ell. Per tant, la responsabilitat és personal, no institucional. La majoria d’aquests comportaments recauen sobre persones subordinades, amb dependència professional i econòmica. La novetat és la repercussió amplificada que el futbol ha donat a un problema sistèmic femení que es pot reproduir en qualsevol entorn.
Entre el que s’ha vist i el que s’ha denunciat, podem inferir que el president Rubiales, en l’exercici del seu càrrec, abraçà, aixecà, carregà i besà subordinades. Pressionà i va fer pressionar la víctima i el seu entorn. Insultà públicament els qui criticaren la besada robada. En la pròpia defensa personal, utilitzà mecanismes federatius per escampar incerteses; tot plegat embolcallat amb una estratègia de desqualificació contra Jennifer Hermoso Fuentes. Rubiales manté un torcebraç a l’Estat, escenificat el dia del discurs ‘de l’amo’, on exhibí un excés de poder. Va fer seure a la primera fila dones que té a les seves ordres, va ‘repartir’ milions d’euros, va carregar contra el feminisme i, en resum, donà una lliçó magistral de prepotència masclista. Tot això propicià un acte enaltidor de la seva persona, cercant i trobant suport a un atrinxerament material que durà fins que la FIFA va voler. Després, el vent girà. Finalment, obrint un altre interrogant, s’ha iniciat la via penal.
Dins aquest bassiot navega el comportament de Luis Rubiales, de sobra reproduït pels mitjans. La lectura positiva de tot plegat és l’impuls que ha rebut el feminisme en general i el reforç de moltes dones que individualment s’identifiquen amb la indefensió de Jenni Hermoso. Al contrari del que diu el lema feminista, encara no s’ha acabat res, però aquest entrebanc personal d’una víctima servirà perquè la lluita contra la desigualtat de les dones hagi trobat un aliat –inesperat i potent– en el món del futbol.
